Ho vas passar molt bé, Colita... i nosaltres amb tu

Madrid

La meva estimada Colita va tenir la pèssima ocurrència d'amargar-nos el final d'aquest any d'enrenou que ha estat el 23. Ens vam quedar una mica més indefensos sense ella, però no del tot, perquè les seves imatges, afortunadament rescatades i ordenades per mans properes i amigues, ens seguiran picant l'ullet quan ho necessitem. Què és el que Colita feia quan fotografiava.

Mireu la llibertat d'aquesta abraçada, ens deia, d'aquesta manifestació d'altres sexes, contempleu el desvergonyiment d'aquesta disfressa, patiu amb l'esquinçament d'aquesta vaga de presos, admireu el bronze d'aquesta dona gitana. Però no oblideu mai, ens deia la seva mirada, que vosaltres també sou aquí i sou testimonis d'un temps, d'un país que, malgrat qui pesi, ja és el nostre.

I ara, els més joves, teniu a les mirades de Colita i d'aquella excel·lent collita de fotògrafs que va donar Barcelona als anys seixanta i setanta, una mena d'animada transfusió de memòria.

Perquè no tot va ser Gauche Divine, tot i que la va retratar com ningú, ni la feina de Colita com a foto-fixa, que solia fer (i era ella molt millor el que feia que les pel·lícules) per a la sobrevalorada Escola de Barcelona. Ni tot van ser cantants a portades de discos, de vegades molt superiors, les fotos, al contingut. Ni tan sols hi va haver l'extraordinària grandesa de la seva obra al voltant del flamenc.

Colita va fer de tot i tot va ser l'època. Això i ni més ni menys ens queda. L'olor del temps, no sempre pansida, vigorosa com aquesta remembrança que guardem d'Isabel Steva, Colita.

Els qui la vam conèixer, gaudim, riem, abracem i acompanyem les picades d'ull, any rere any, segons contemplàvem el transcórrer dels esdeveniments, ho vam passar molt bé.

Ho vas passar molt bé, Colita. I nosaltres amb tu.