Sidecar i Comèdia, dos grans finals amb diferents sentiments

Barcelona

Aquesta nit un dels locals de festa més emblemàtics de Barcelona ha acabat una etapa que ha durat més de 40 anys. Sidecar va fer l'últim ball. Entre les paraules que repetien els assistents, les que més es van repetir van ser nostàlgia, pena i records. Una nit emocionant que ja va començar per alguns, hores abans del concert. El racó de la plaça Reial estava ple, amb 8 taules a fora sense ni un lloc lliure i una cua que girava i envoltava la sala. El mestre de cerimònies: Fito, el mític del Màgic i el cantant de 'La Ley Seca'. Ell va posar la veu a les dues premisses que demanava Roberto Tierz, el propietari de Sidecar que es jubila: la sala no tanca, canvia de propietaris; i res de nostàlgia. Una de les dues no es va complir.

Els concerts van ser dels clàssics de la sala. Va obrir Josele Santiago, vocalista de Los Enemigos, que va despertar les fans adolescents d'alguna de les assistents. Torn després per Los Rebeldes, amb el seu ritme Rockabilly. I per acabar, el grup sorpresa que s'havia de desvelar aquella mateixa nit, però que sembla que tothom ja sabia, Sidonie, que va fer embogir completament el públic.

Això el Sidecar, però fa 18 dies el cine Comèdia, un dels més importants de la capital catalana, projectava les últimes pel·lícules, també tancava la porta a tota una vida. En Víctor Baldoví ha estat treballador del Comèdia durant més de 25 anys, 10 dels quals, en va ser el projeccionista. Avui és el seu primer dia sense feina i ha escrit una carta preciosa on parla del final. Un final, que no és només del cinema, sinó el final "d'un capítol ple d'anècdotes i records que es perdran en el temps". A la carta, també records i anècdotes, com tot el que es troba un després de la projecció.

El Víctor recorda l'últim dia de projeccions com un dia "molt emotiu i molt estrany", però gens trist. Si bé és veritat que ell "plorava per dins", alhora sentia "l'amor de tots els espectadors que venien a acomiadar-se" i també dels antics companys. No va ser fins que va tornar a casa que li va "saltar tota la tristesa de cop", al ritme de la banda sonora de Moulin Rouge!.

Un final volgut i un comiat no volgut

Avui a El Balcó dos homes que acaben una vida, perquè s'hi han dedicat molts anys, i en comencen una altra. Roberto Tierz i Victor Baldoví reflexionen sobre finals i principis. El Roberto se sent en un "núvol", ja no té la rutina a la qual estava acostumat i, per tant, és un dia estrany. Però alhora, és un final volgut, que ell ha triat. Sent "nostàlgia prematura", però sap que era "el moment bo de marxar", tant per ell mateix com per la sala que l'ha acompanyat tota una vida. En Víctor, en canvi, encara s'està "acostumant a no anar al Comèdia". Se sent perdut, amb la vida que tenia trencada: "avui ja no soc Yelmo ni soc Comèdia".

Ampliar

Cerrar

Preocupa el futur, a un més que a l'altre. El Roberto està convençut que es mantindrà la plantilla i els concerts, perquè eren condicions a l'hora de fer el traspàs. Tot i que té bastant clar que s'hi tocarà un altre estil de música, més proper a l'electrònica, perquè "els temps canvien". En Víctor, per la seva banda, sap que per fora seguirà sent el mateix edifici, però no té gens clar que passarà a dins, és un "enigma envoltat per un misteri".

El futur personal

En Víctor no sap què passarà amb ell. Ara està estudiant cinema a l'ESCAC, i li agradaria no marxar del sector del cinema. Ha tirat currículums i li és igual que sigui gran, petit o mitjà, ell vol cine. El que sí que ha fet des de 'El Balcó' ha estat demanar que qui el compri torni a contractar als treballadors, ja que "tothom s'ha quedat sense feina" i són persones "molt unides a l'edifici".

Per la seva banda, el Roberto ha decidit fer el que "no podia fer fins ara". Ell toca la guitarra, compon, grava i escriu i vol tenir temps per fer tot això. Qui sap? Potser publica un disc d'aquí un parell d'anys, "o abans", i el presenta a la nova Sidecar.