"A la segona agressió surto al carrer buscant que algú em recollís. Recordo el silenci"
En una conversa a l'Aquí Catalunya, Jenn Diaz relata la seva vivència personal com a víctima i supervivent de la violència masclista. Un cas que recull al llibre Violència en tres actes
Jenn Díaz, escriptora i diputada d'ERC al Parlament
36:47
Compartir
El código iframe se ha copiado en el portapapeles
<iframe src="https://cadenaser.com/embed/audio/460/1709292308229/" width="100%" height="360" frameborder="0" allowfullscreen></iframe>
Barcelona
Era el 7 de febrer de 2019. L'escriptora, periodista i diputada Jenn Díaz empassava saliva per explicar, des de l'hemicicle del Parlament de Catalunya, que ella, també ella, havia estat víctima de violència masclista. Com tantes altres. D'aquella confessió han passat cinc anys. De l'infern que va viure n'han passat 18, els mateixos que tenia quan va patir aquell calvari. Ara li queden les cicatrius. I d'aquella experiència i tot el camí que ha recorregut per aixecar cap n'ha fet un llibre: Violència en tres actes (l'auguri, la clausura i el poder).
L'obra arrenca amb una cita de Montserrat Roig, "els crits de la veïna mai no ens treuen la son fins que hem de trepitjar un regueró molest de sang". Explica Díaz que és una cita que l'esgarrifa per com és de visual. "Recordo molt la sensació de cridar i pensar que amb aquell crit algú intervindria i algú arribaria fins on jo no estava arribant. Jo estava disposada a arribar al crit perquè algú em pogués treure d'allà on era, perquè jo no tenia la força per fer-ho. I recordo el silenci a l'altra banda, de no voler internvenir en aquell espai íntim i privat que sempre ens han dit que això s'ha de resoldre de portes endins. Després sempre saludava i a la veïna ja la vèiem i la sentíem, que alguna cosa passava".
Per això, explica que l'objectiu d'aquest llibre és "apel·lar a la coreponsabilitat de la societat d'aquella violència que tots hem permès la seva normalització i invisibilització i el seu mensyteniment però després quan les assessinen a tots ens agrada fer el minut de silenci, però potser tenim la capacitat d'arribar a temps". En aquest sentit interpel·la la societat per recordar que "no només tenim el dret d'internvenir sinó que tenim el deure".
EL SÍNDROME DE L'IMPSOTORA
Díaz reflexiona com "hi ha una incomprensió quna tu expliques que has patit violència masclista, la gent no entén per què ho vas permetre i t'acabes fent la pregunta a tu mateixa". Lamenta que com a societat "tenim normalitzat el patiment" i que "la violència física quan arriba és perquè l'agressor sap que se la pot permetre, perquè fa temps que ja ha passat una línia".
La diputada d'Esquerra al Parlament adverteix que "no hi ha cap condició que et faci més susceptible de ser víctima", que la violència masclista "ens pot passar a totes". I ha posat l'èmfasi en la violència pscicològica. "La física és molt greu i no calen paraules, però el que dura anys és tot el que acompanya aquestes agressions físiques. A mi se'm posa un ull morat i això és molt cridaner, però el que a mi em deixa fora de joc d'auqella primera agressió és que ell agafa un ganivet i es tanca al lavabo amenaçant amb fer-se mal perquè no pot suportar la idea de que ell m'hagi agredit. D'aquella escena si a mi em dius què et voldires haver estalviat, jo m'estalviaria el psot, perquè ni tan sols vaig tenir l'espai per poder entendre què havia passat que jo ja estava amoïnada perquè ell no es fes mal". I afegeix que "això és una cosntant: quan tu et vols posar al centre es minimitza el teu greuge, sempre hi ha una excusa, però és que a més es capgira la truita i el teu ull i el cop de puny ja no és l'important ni el centre de l'escena, sinó que la cosa va de com de malament se sent ell pel que ha fet".
Durant la conversa, Díaz comparteix que "com que saps que hi ha dones que han estat brutalment assassinades, necessites justificar-te i que la gent entengui que no ets una exagerada, ni una histèrica ni algú que està intentant cridar l'atenció, que aquesta síndrome de l'impostora no la tindríem si no ens haguessin fet creure per activa i per passiva que no estàvem dient la veritat".
CAS ALVES i LA MANADA
Amb Jenn Díaz hem parlat també dels casos més recents i mediatitzats relacionats amb violència masclista. "Quan els casos es mediatitzen, el conjunt de la societat no creu la víctima i si a ella no la creuen, i ella està explicant una situació que potser és més greu que la teva, imagina't a mi". Per això ha volgut posar en valor les "dones que estan a casa seva comparant-se amb el cas Alves, la Manada, etc, si a elles que s'han atrevit, que hi han posat paraules, no se les està creient al jutjat o a les xarxes, imagina't a mi, que a més tinc interioritzat el relat del meu agressor que diu que no n'hi ha per tant".