Guille Milkyway de La Casa Azul: "Defenso al mateix nivell Nirvana i Julio Iglesias"

Barcelona

Guille Milkyway, el compositor, productor i cantant de La Casa Azul ha bufat les espelmes del 25è aniversari del grup al 'Tot és comèdia'. Un músic que els primers anys de la formació no donava la cara ni en les portades dels discos ni en els concerts, i més endavant es cobria el rostre i el cap amb cascos aparatosos: "A mi m'anava molt bé perquè era la meva manera natural de no estar en primera línia. Sempre he considerat el mon de la música molt agressiu, una selva. Però també he de dir que a nivell estètic m'agradaven molt aquell tipus de grups: els Archies, els Monkeys..." Aquelles bandes eren una mena de productes prefabricats on els músics "s'amagaven" darrere de dibuixos animats o figurants.

La calvície

Amb en Guille hem recordat moments icònics de la seva carrera com l'any que va tenir un peu a Eurovisió o el Goya a la millor cançó per 'Yo también', però també aspectes més personals de la seva vida privada, com la timidesa que l'ha acompanyat tota la vida i, fins i tot, els efectes que la calvície ha tingut en ell: "La calvície és una putada, és una merda perquè, a més, et passa en una edat (jove) que no vols que et passi. (La part bona és que) t'ajuda a fer una maduresa forçada, que a mi m'ha anat molt bé a la vida", es sincera el cantant durant l'entrevista.

La pressió de la fama

Sobre 'La revolució sexual', la cançó amb la que va estar a punt de representar a Espanya al Festival d'Eurovisió de 2008 (la fase final de selecció la va guanyar Rodolfo Chikilicuatre amb 'El chiky chiky'), diu: "m'encanta cantar-la, però sona malament, no està ben gravada. M'agradaria tornar a aquell any per poder arreglar-la". Milkyway conserva un record agredolç d'aquella experiència perquè el va superar "a tots nivells" i, fins i tot, va somatitzar la pressió: el dia abans estava a l'hospital amb febre i asma. "Tinc altres virtuts, però aquesta (aguantar la pressió a certs nivells) no".

Sense plaer culpable

Guille Milkyway no sap quants discos de vinil té en la seva discoteca, però en té tants que no sap ni localitzar-los. Ara no col.lecciona tant, però segueix buscant rareses, "coses freak, com música de llibreria que s'utilitzava molt a les ràdios i les teles dels anys 60 i 70". Dubta del primer disc que es va comprar amb els seus propis cèntims: 'Take on me' d'A-ha o el primer EP de Hombres G. I no té plaers culpables: "et defenso Nirvana al mateix nivell que el meu disc preferit de Julio Iglesias o Mocedades. I no ho faig per anar de guays, m'agraden tots i crec que s'han de jutjar al mateix nivell".