Àngels Gonyalons: "Arriba una edat en què has d'acceptar que no ets infal·lible, però això no vol dir que no siguis vàlida"

Barcelona

"Soc una dona profundament antimonàrquica, però soc una reina". Així comença l'obra 'Dones de ràdio' que es pot veure fins a l'11 de maig a la Villarroel de Barcelona, una història amb tres dones d'edats i cercles molt variats: la Rosa (Àngels Gonyalons), l'Àgata (Sara Espígul) i la Carol (Sara Diego). "És un cant a la vida", és com la descriu l'actriu en aquesta entrevista a l'Aquí Catalunya, "un cant a la resiliència, al dolor però sense furgar en la ferida". Les tres dones de ràdio tenen en comú un diagnòstic de càncer de mama, cadascuna amb el seu, però amb les mateixes pors que tothom que ha travessat aquesta malaltia. És una obra que emociona i a la vegada fa riure, no és cap comèdia, però tothom que surt de veure-la en surt més alliberada. "Hi ha gent que plora, però no és de pena o del dolor, és d'alliberament", explica Gonyalons.

Per escriure aquest text, l'autora Cristina Clemente (Lapònia, Una teràpia integral, La paella dels dijous...) va entrevistar-se i conèixer vuit dones de perfils molt diferents que han patit càncer. "Tracta un tema delicat i dur, però ho fa de manera molt honesta i franca", considera Gonyalons, "un text que després la batuta del Sergi Belbel ens hi ha fet transitar, i el públic empatitza molt amb totes tres històries". De fet, des que estan en cartellera, han passat moltes dones amb aquesta malaltia a veure 'Dones de ràdio' i el que més els han elogiat és aquesta combinació entre el drama i els tocs d'humor. Explica en aquesta conversa que és emocionant veure les cares del públic al pati de butaques. Fent aquesta obra, Gonyalons reconeix que ha pres més consciència de la malaltia: "Havia de demanar hora per la meva revisió anual al ginecòleg, feia temps que ho arrossegava... Va ser començar a assajar aquest text i vaig decidir que era el moment per fer-ho", recorda.

Preguntada pel famós síndrome de l'impostor, l'actriu reconeix que se l'ha tret "a estones". I reflexiona: "Quan la gent ve a veure una obra, veu el producte final... Però hi ha tot un procés d'assaig previ, on hi ha moltes crisis que a vegades et fan plantejar si és que realment no vals un duro. Arriba una edat en què has d'acceptar que no ets infal·lible, però això no vol dir que no siguis vàlida", i li ve al cap l'exemple de Mar i Cel: "No ho pots cantar tot, i en canvi, pots gaudir del plaer de veure fer bé les coses a algú altre", comenta. Aprofitant que ha invocat Mar i Cel, se li pregunta si hi tornaria. "Hi ha pocs papers de la meva franja d'edat amb un discurs interessant", reconeix que se n'escriuen més que fa uns anys, però confia que n'arribin encara. "Em sento molt afortunada amb tot el que he fet", i no repetiria a 'Mar i cel' "perquè ja no puc", però que "només repetiria L'alegria que passa, trobo que pel que agradava i impactava, va durar poc. Però ara gaudeixo molt del present".