"Als anys 80, trasplantar un fetge a un nen era una heroïcitat"

Barcelona

El 7 de juny del 1985, un equip liderat pels doctors Vicenç Martínez Ibáñez i Carles Margarit va trasplantar el fetge a la Berta, una nena de dos anys amb atrèsia de les vies biliars. La pacient va rebre l’alta hospitalària, però va morir sis mesos més tard.

"Als anys 80, aquesta operació encara es trobava en una fase inicial; hi havia molts obstacles a superar, especialment en el postoperatori i els mesos següents", explica el doctor Jesús Quintero, cap de la Unitat d'Hepatologia i Trasplantament Hepàtic Pediàtric de Vall d’Hebron. "La immunosupressió, el rebuig, les complicacions que poden tenir ... Teníem una medicació que era molt menys potent que l'actual, com a immunosupressor, però amb molts més efectes secundaris. Això feia que els pacients patissin molts problemes en el posttrasplantament. En aquella època, atrevir-se amb aquesta intervenció era un acte heroic, tant per part dels metges -que anaven a formar-se als EUA per aplicar una tècnica gairebé experimental- com per part de les famílies, que confiaven i es posaven en mans d'uns professionals sanitaris que tot just començaven a treballar en aquest àmbit".

Avenços que ho van canviar tot

A mitjans dels 90 va arribar el gran canvi, amb una nova generació de fàrmacs immunosupressors, més potents i amb menys efectes secundaris, que van facilitar l'èxit de la majoria dels trasplantaments.

"Els nous medicaments van permetre millorar el maneig dels pacients. Per començar, es va reduir molt la toxicitat i els efectes secundaris del tractament, així com el temps d'ingrés, que ha passat de més de tres mesos a poc més d'un. Tot plegat s'ha traduït en més qualitat de vida per a les persones trasplantades", explica Quintero.

Un altre punt d’inflexió en la història del trasplantament hepàtic pediàtric ha estat la tècnica split, que permet dividir el fetge del donant en dues parts per poder operar dos pacients, en lloc d'un de sol. Des del 2018 la regulació estatal estableix oferir a un pacient pediàtric el fetge d’un donant menor de 35 anys i, gràcies al canvi normatiu, el 2021 la llista d’espera de pacients pediàtrics per a un trasplantament de fetge va quedar a zero per primer cop en 36 anys. Mentre que entre el 2014 i el 2018 un infant esperava una mitjana de 97,5 dies per rebre un trasplantament, en els últims anys aquest temps s’ha reduït a 27.

"Pensava que era normal"

Durant quatre dècades, l'hospital ha trasplantat de fetge 481 infants. L'Anna Font n'és una. Ara té 42 anys ("43 al juliol", matisa) i en fa 37 que li van haver de canviar el fetge perquè havia nascut amb una malaltia incompatible amb la vida.

"El que recordo d'abans del trasplantament és una vida lenta. Era feliç, amb els meus pares i el meu germà, però mai tenia massa ganes de jugar", ens ha explicat. "El que em passava, per a mi era normal. M'havia passat sempre i un nen no sap la diferència; tu no saps que vius una cosa que no és normal. Per a mi, aquella lentitud i aquell estil de vida era normal".

Quan va fer els sis anys es va sotmetre a un trasplantament de fetge. Després de passar uns mesos de convalescència entre l'hospital i casa va poder tornar a l'escola. "A partir d'allò vaig descobrir el que realment era 'una vida normal': jugar sense cansar-me, estar a casa amb els germans, anar a l'escola, també de càmping ... Ho recordo tot molt feliç".

Des d'aleshores, l'Anna ha portat una vida com la de qualsevol altra nena, noia i dona de la seva edat. Psicòloga de formació i de professió, fa poc més d'un mes ha aconseguit el seu somni: ser mare. "Em feia molt respecte, tant l'embaràs com el part; tenia por de tenir alguna complicació que m'afectés la salut i quedar-me malament. Per sort, tot ha anat bé, sense complicacions. Gràcies a la il·lusió, he pogut vèncer la por, igual que he fet tota la meva vida perquè els meus pares així m'ho han ensenyat", diu amb la veu trencada.

La seva mare, asseguda al costat, assenteix també emocioada amb el cap, mentre la seva filleta, una nena menuda, bufona i sana, dorm plàcidament al cotxet.