Ramon Madaula: "No vaig saber valorar els meus pares"

Barcelona

Loop, bucle o repetició. Una conversa pendent entre un pare i la seva filla és el punt de partida de l'últim text de Ramon Madaula (1962). Protagonitzada per Júlia Genís (1998) i per ell mateix en el paper de progenitor, l'obra s'ha estrenat a la Sala Flyhard de Barcelona sota la direcció de Mònica Bofill.

Situació prebèl·lica

"No n'hi ha prou amb estimar-se", diu l'actor. "Fer-ho és fàcil, en el fons. Difícil és el que va més enllà, posar-se en el lloc de l'altre per intentar-lo entendre. Ens estimem a mort, però a vegades, en les famílies, costa passar la barrera". Els dos personatges es confronten en un diàleg que retrata la convivència amb els pares als 25 anys. "La relació comença a fer-se horitzontal. Jo en tinc 27 i visc amb ells. Tenim una relació molt bona, però sempre hi ha enganxades. No tinc la sensació que els hi hagi de donar cap explicació del que faig o no faig, i ells de tant en tant en necessiten. Es crea una situació de no trobar-se, un estira-i-arronsa entre el que volen uns i altres", explica Genís. Una situació que Madaula descriu com a prebèl·lica. "Sempre m'havien advertit de l'adolescència. Ningú em va avisar que si comparteixes habitatge amb els teus fills quan ja són adults t'acabes convertint en el seu majordom. Però també és perquè no poden pagar-se un lloguer, no tenen altra opció".

La vocació

Una de les discussions que mantenen és sobre la idea de vocació. El pare, un pintor frustrat, intenta donar lliçons a la filla sobre la importància de trobar el seu camí. "Jo tinc molta vocació pel teatre, però amb el tema de la productivitat xoquem amb els meus pares. Ells són dels que creuen que treballar és super important, i està molt bé, però si només vius per treballar tampoc anem enlloc. La feina és un mitjà per arribar a viure amb una certa dignitat", afirma l'actriu, i ell afegeix: "la paraula vocació és molt tramposa, i la nostra generació la va sobrevalorar totalment. Havies de ser algú. Ara, a diferència del que vam viure nosaltres, és més rellevant una feina digna que et deixi temps lliure per gaudir de la vida. Hi ha molta gent jove molt ambiciosa i amb vocacions, però crec que no està al centre de l'equació com a la nostra època". Segons Genís, és el moment actual que no acompanya. "He vist les meves amigues arribar als 25 i no tenir feina d'allò seu, i haver de treballar al McDonald's tot i tenir moltíssima determinació. La frustració és duríssima i esgota".

El set i mig

El combat d'estimar-se. Aquesta frase de Pau Riba resumeix l'essència de l'obra i de les relacions absolutament cícliques entre pares i fills. "Les herències marquen molt. Les dinàmiques que es van transmetent entre generacions costen molt de vèncer, és impossible no repetir-les", comenten. "Jo he sigut més bon pare que fill, i me n'he adonat quan els meus pares ja no hi han sigut. Tinc un trauma amb això. No vaig saber valorar res. Ells ho van fer malament, però no era culpa seva. Eren fills de la guerra, no tenien les eines pedagògiques ni la intel·ligència emocional que tenim ara. De vegades feien coses amb tota la bona fe del món, i jo no me n'adonava i els tractava malament", relata l'actor. La seva família no va rebre de la millor manera la seva entrada a l'Institut del Teatre, no com en el cas de Genís. "El meu pare és actor (Oriol Genís), i la meva mare professora de música. Ell va plorar el dia que li vaig dir que entrava a l'Institut. Està molt orgullós que segueixi el seu camí. També és complicat fer el que han fet els teus pares a nivell laboral. Als 18 vaig necessitar allunyar-me de qui era mon pare. És una persona molt estimada dins la professió i és fantàstic, però fins fa poc no m'he reconciliat amb tot plegat. L'admiro molt, però he hagut d'aprendre a estimar que sempre se'm relacionarà amb ell. Tens aquell pensament de quan se'm considerarà per mi sola com a actriu, però alhora m'he deixat de barallar amb el fet que soc la seva filla i tinc molta sort de ser-ho".