Carla Rovira: "Laboralment, vaig anar cap amunt i llavors hi ha un moment que he anat cap avall i aquesta caiguda no para"

Barcelona

Carla Rovira, intèrpret, dramaturga i educadora social, comparteix al programa Llapis de memòria un recorregut vital i artístic profundament marcat per la reflexió, la memòria i el compromís social. L’entrevista s’inicia amb una conversa sobre la maduresa i el significat de la cançó This Must Be the Place dels Talking Heads, que per a ella simbolitza la recerca d’una llar emocional i la necessitat de deixar enrere la lluita constant per trobar espais de benestar i senzillesa.

Rovira parla obertament de la seva entrada als 40 com un moment de crisi i revelació. Aquesta etapa li ha permès qüestionar-se el model de vida seguit fins aleshores i valorar la importància de visibilitzar el malestar, especialment en una societat que sovint amaga el patiment sota una capa de felicitat aparent: "Jo crec que entrar als 40 m'ha canviat una miqueta la idea general sobre la vida. Els 40 primers anys de la meva vida han sigut una batalla constant". També reflexiona sobre la maternitat, qüestionant el concepte tradicional de “mare” i reivindicant una criança basada en la companyonia i la responsabilitat col·lectiva: "No sé si la paraula mare és la que defineix millor la meva experiència de criança".

La seva trajectòria artística comença des de petita, amb una passió pel teatre que la porta a estudiar a l’Institut del Teatre. Tot i això, la seva experiència allà va ser traumàtica, marcada per la gordofòbia, la pressió estètica i la manca d’espais segurs per a l’error: "Hi havia una gordofòbia molt generalitzada. El sistema castigava els cossos no normatius". Aquesta situació la va portar a una depressió i a abandonar temporalment la formació. Així i tot, va tornar i va formar part de diverses companyies com La Calòrica, Pulpe Teatre i Mínimal Teatre Sistèmic, on va començar a escriure i a desenvolupar la seva primera creació pròpia: Missy Robinson, una peça nascuda de la seva experiència com a educadora social i creadora escènica.

Rovira denuncia la precarietat estructural del sector cultural. Des del 2022, viu dificultats econòmiques greus i reivindica la necessitat de visibilitzar aquesta realitat com una qüestió de justícia social: "No sé de què viuré a partir del setembre". Critica la concentració de recursos en poques mans i la manca d’oportunitats per a artistes que no formen part dels cercles privilegiats: "No estic enlloc. No formo part dels noms que ocupen espais".

Una de les experiències més impactants de la seva trajectòria va ser la seva participació en un festival d’arts escèniques a Anson, Corea del Sud, on va crear una peça sobre l’enfonsament del ferri Sewol. Aquesta tragèdia li va fer evident el poder transformador del teatre com a espai de memòria i denúncia.

També parla de la seva obra Màtria, que parteix d’una experiència familiar per abordar la memòria històrica i la invisibilització de les dones en els relats oficials. A través de la figura de la seva àvia i la recerca del seu tiet assassinat pel franquisme, Rovira reflexiona sobre el paper de les dones com a cuidadores i testimonis, i sobre la necessitat de recuperar les històries silenciades per construir una memòria col·lectiva més justa.

En un dels moments més íntims, Rovira parla del sentiment de fracàs viscut durant l’embaràs de la seva filla, quan li van detectar una malformació cerebral. Aquesta experiència, viscuda en paral·lel a una etapa professional difícil, la va fer sentir exclosa i qüestionar el seu lloc com a mare i com a artista: "Quan començava la meva residència artística al Teatre Lliure, era com... Oh, he arribat a la cúspide". "Laboralment, vaig anar cap amunt i llavors hi ha un moment que he anat cap avall i aquesta caiguda no para".

A partir d’aquí, va iniciar una investigació sobre els embarassos llegits com a fracàs dins d’un sistema capitalista, recollint testimonis d’altres persones que havien viscut situacions similars. Reivindica la necessitat de dignificar totes les experiències, independentment del seu resultat, i de construir comunitats des del reconeixement del malestar compartit: "La comunitat de fracassadis em va curar. Hem de dignificar totes les experiències, també les que no acaben bé".

Finalment, destaca la importància de la música com a refugi emocional i eina de connexió amb el món. Carla Rovira es mostra com una artista compromesa, sensible i lúcida, que entén el teatre com un espai utòpic de possibilitat, resistència i transformació.

Les cançons de Carla Rovira:

• "This must be the place" de Talking Heads
• "Calle melancolía" de Joaquín Sabina
• "Mrs. Robinson" de Lemonheads
• "Postcards from Italy" de Beirut
• "Salve Rociera"
• "Hallellujah" de Jeff Buckley
• "Creep" de Radiohead
• "Llepolies" de Zoo