La veu d'una supervivent d'abusos sexuals a la infància: "Em feia pànic quedar embarassada"

Barcelona

“Als 3 anys comença el meu infern”. Són paraules de la Gemma, víctima de violència sexual infantil, que va patir abusos per part del seu pare fins els 17 anys. Assegura que aquests van marcar la seva infància d’una manera profunda i traumàtica, però diu que "reconèixer que patia abusos era haver-me de reconstruir i fer un treball que feia bastanta por".

El primer record que pot descriure amb cara i ulls és als 10 anys: “Recordo la violació”, explica. No és fins una dècada més tard, però quan es planteja formar una família, que veu la necessitat de trencar el silenci. “Quan em quedava embarassada, avortava de forma natural. Em feia pànic, perquè em portava al pensament d'haver-me pogut quedar embarassada del meu pare”.

Des de ben petita va patir malsons, terrors nocturns i males digestions, com a resposta al mal que sentia el seu cos. No ho entenia. Però, quan va començar les sessions amb la terapeuta va posar nom i cognom a la situació i es va adonar que aquests terrors estaven relacionats amb la CULPA de NO haver sabut trencar el silenci abans. “En el fons, em sentia CÒMPLICE, m'ho estava deixant fer... ell em deia: si no dius res, NO passarà res”, relata.

Ara, tot ha canviat. La Gemma, que ara té 56 anys, ha sigut capaç de responsabilitzar qui toca i reconèixer el trauma que li ha provocat aquesta vivència. “Per desvictimitzar-te, t'has de poder fer responsable. Has d'acceptar que t'han traumatitzat i has de voler deixar de ser una noia traumatitzada."

Amb tot, encara hi ha una ferida oberta: el silenci i la falta de comprensió dins la seva família. "El meu pare no ha fet cap acte de reconeixement, considera que el que va fer era des de l'amor, és una dissuasió absoluta. La meva mare tres quarts del mateix". Actualment, no té cap mena de relació amb el seu progenitor. Amb la seva mare, així com amb el seu germà, el contacte és "mínim".

L'altra cara de la moneda

A l'altra cara de la moneda, hi ha l'Èric, una persona que va abusar sexualment d'un familiar. Segons explica, la seva història parteix d'un episodi traumàtic que va viure, i que el va portar a crear un "jo paral·lel", una mena de vida dissociada. "Si hagués estat conscient i hagués sentit que estava fent mal a una persona, no ho hagués fet". Va abusar del seu nebot. Aquest, amb valentia, el va denunciar, i això va suposar la caiguda de l'entorn familiar. "La meva actual exparella entra en xoc, tothom entra en joc i posem llum a una situació molt fosca", reconeix.

De totes maneres, afirma que no s'ha de victimitzar. "El que has de fer és avançar, has de destrossar-te i tornar-te a fer, fer el teu jo de veritat. És el que jo reconec com a cosir els teus trossets, tal com sempre ho haurien d'haver estat", descriu.

Batalla perduda abans de començar

Per la seva banda, la Gemma va intentar denunciar el que li havia passat quan encara no havia prescrit, tot i que no tenia prou suport legal. "L'advocada em va dir que ho passaria malament, no tenia cap documentació per demostrar la violació i sabia que no aniria enlloc", destaca.

Cal més atenció pública

Antonio Gonzélez, psicòleg a Neurocenter especialitzat en abús sexual infantojuvenil, explica que un de cada cinc nens patirà una agressió sexual d'algun tipus, abans no compleixi els 15 anys. "Ara mateix hi ha moltíssima feina per fer", reclama. "Només es detecten un 15% dels casos que estan passant. Si ens posem que a Barcelona i NOMÉS hi ha 200.000 nens menors de 14 anys, d'aquests, 40.000 tindran una mala experiència d'agressió sexual, i només uns 5.000 arribaran als jutjats. No s'està fent suficient feina des de l'atenció pública", lamenta.

En aquesta mateixa línia, la Gemma, com a membre de l'Associació d'Àngel Blau, assegura que no s'estan imposant mesures per evitar possibles abusos sexuals infantils en el futur: "Ens venen nanos de 14, 15, 16 i 18 anys, que senten aquesta atracció i ja estan demanant ajuda. Són nanos que tenen la valentia de dir soc pedòfil i necessito que m'ajudeu".