Itziar González, sobre els polítics que menteixen al currículum: “Són persones insegures i acomplexades, febles davant de la corrupció”

Barcelona

Encara que la corrupció ha estat una constant en la història política del nostre país, sembla que seguim sense aprendre'n. Els recents escàndols ho confirmen: el cas Koldo, que esquitxa Ábalos i Cerdán, o el més recent que involucra l'exministre d'Hisenda Cristóbal Montoro, ens recorden que no podem abaixar la guàrdia davant de la corrupció política. Afortunadament, n'hi ha que no es rendeixen, que mantenen la vigilància sobre el poder i es mostren ferms davant de qualsevol irregularitat, sigui quin sigui el nivell institucional en què es produeixi. L'Aquí Catalunya ha conversat amb la Itziar González, presidenta de l'Observatori Ciutadà contra la Corrupció i exregidora de l'Ajuntament de Barcelona, que va haver d'abandonar el càrrec de manera forçosa, després de denunciar les irregularitats al districte que representava, Ciutat Vella. Aquell cas judicial va acabar amb 17 condemnats per la concessió irregular de llicències de pisos turístics.

González és contundent davant la polèmica dels polítics que falsegen o menteixen als seus currículums: “Són persones insegures i acomplexades”, afirma, i adverteix de la seva possible feblesa davant la corrupció a causa d'aquestes inseguretats. Reconeix que aquest fenomen té un rerefons lligat a una problemàtica estructural, però subratlla que les persones “tenen capacitat de canviar aquest sistema, sobretot si és polític”. A més, remarca que “hi ha una baixa cultura política al nostre país”, en part heretada de la dictadura.

La presidenta de l’Observatori assenyala la “priorització dels seus per damunt de la resta” com una de les grans pràctiques corruptes que s’han normalitzat. Es refereix a les adjudicacions a dit, a la cessió de privilegis, a una manera de pensar privativa i clientelista, i a afavorir determinades empreses per davant d’altres —“a sobre, en temps de festes majors”—. Són, explica, petites accions en què “pot existir la temptació” de caure en la corrupció. Aprofita també per reivindicar la tasca del personal de contractació dels ajuntaments, sovint sotmès a aquest tipus de pressions: “Haurien de tenir un monument; fan de tallafocs de la corrupció”. Destaca que, amb el temps, han guanyat força moral, cosa que fins fa poc no era així. En el seu cas, recorda que aquesta actitud li va valer ser percebuda com a “perfeccionista i/o exigent”.

Deixa clar que “la corrupció és contínua”, i explica que en els últims deu anys, fins al sorgiment d'aquests casos de corrupció, no hi ha hagut un seguiment o una constància en la lluita contra la corrupció. Tot i les interpel·lacions de la societat civil al món de la política, que “demostra una qualitat democràtica d'excel·lència”, amb la creació fins i tot d'un pacte social contra la corrupció arran de la Gürtel, deixa clar que el seguiment no ha estat el correcte: “Només hem aconseguit un 0,1% dels elements del pacte social”, assenyalant als partits polítics per no reunir-se amb l'Observatori Ciutadà contra la Corrupció. En demana la cooperació per poder crear “una llei de partits que lluiti contra l'opacitat”, que “encara són institucions nostres, amb feina delegada per part de la ciutadania”. Finalment, demana consens i la participació de tots els agents implicats per veure i afinar “per on se'ns cola la corrupció”, ja que “la transparència és cosa de tots, tothom ha de fer la seva part”.

Sobre les declaracions de Gabriel Rufián al Congrés, on demana a Sánchez no fer-lo triar entre “corruptes prèmium i corruptes cutres”, deixa clar que la corrupció “és cutre sempre, encara és un engany, és gravíssima i minva la confiança en les institucions”. Puntualitza que encara hi ha massa poques persones que ho denunciïn, ja que “les poques persones que alcen el cap paguen un preu altíssim, aconseguint que ens ho plantegem dues vegades”, però es mostra esperançada.

Encara paga Itziar González per haver aixecat la veu? Se sincera: “La meva vida ha canviat completament a partir de l'experiència”, deixant clar que la seva sortida forçosa de la política institucional, aquesta renúncia, “et queda per sempre, costa molt a escala personal”. Tot i el cop que va suposar la sortida forçosa de l'Ajuntament barceloní, defineix la creació de l'Observatori com “un gest d'esperança i resiliència”.

En aquests moments està en tràmit la llei per posar fre als lobbies i els grups d'interès, i González es pregunta: “Quants dies passaran fins que això s'aterri?”, demanant urgència i implicació de tots els actors, quedant no només en mans de “quatre lletrats”, sinó en mans de tothom. Llança un dard: “Els partits també són lobbies”, i reconeix que la seva il·lusió seria crear “un laboratori per elaborar les lleis”, amb més transparència, cosa que “està pendent de parlar-ho amb el president del Parlament i del Govern”. La idea és que les lleis que continuen pendents es puguin dissenyar de forma participativa.

Tenim els governants que ens mereixem? “No, no té res a veure el mal disseny de la democràcia que tenim amb la gent”, i cita l'exemple del sistema de partits, excessivament opac, tot i la lleugera transició dins del sistema. Sobre quines són les pràctiques corruptes que més veuen la llum, “qui es posa la mà a la butxaca de forma escandalosa o episodis de finançament de partits”.