De qui són els camins?

Barcelona

Tothom qui vol pot anar a la platja, banyar-se al mar o llegir a la sorra. La platja, a Catalunya, és un lloc públic. També ho són els rius, els llacs, els boscos i les muntanyes. Però són públics tots els camins que ens porten a aquests llocs? Podem passar per qualsevol d'ells? Avui al Balcó resolem aquests dubtes. De qui són els camins? Quan són públics? Quan hi ha dret de pas? Qui ho decideix i per què? Existeix una legislació específica de camins?

Al mar i la muntanya

La Lídia va anar amb uns amics a fer una excursió pel Ripollès. Anaven a veure unes coves naturals i van estar el dia abans preparant la ruta, que havia de passar pel costat d'una casa, com tant d'altres a la comarca. Van anar caminant fins que es van trobar que no podien seguir pel camí que tenien previst perquè un home els va aturar i els va dir que aquella casa al costat del camí era de la seva propietat i havien de passar per un altre lloc. En l'estona que van estar debatent, no va quedar clar si ells tenien dret a passar o si ell tenia dret a prohibir el pas, però la Lídia i els seus amics van decidir agafar el camí alternatiu, molt més llarg.

Una realitat que no només passa a la muntanya, sinó també a la platja, en concret al Camí de Ronda. En Jordi Palaudelmàs, de SOS Costa Brava, ha explicat com aquesta situació es repeteix en diferents punts d'aquesta ruta, tot i que el més emblemàtic és entre Lloret i Tossa de Mar, al costat de Can Juncadella, on un magnat del Kazajistán va comprar una mansió just al costat del camí de Ronda. L'any 2007 el propietari va signar un acord amb l'Ajuntament on deia que canviarien el traçat del camí i en lloc de passar per la finca el podrien fer més retirat. En aquell moment, el propietari va posar una tanca i no va deixar passar a ningú. Després d'anys de no presentar cap projecte viable, des de l'Ajuntament van decidir trencar el conveni. El cas va arribar a judici i una sentència del TSJC, el 2018, va resoldre que s'havia d'obrir el camí. El que va fer la propietat és obrir la tanca però posar senyals prohibint el pas, posant gossos, videovigilància i guàrdia privada amb armes. Ara el camí s'ha desdibuixat i no es reconeix.

De qui són els camins?

"Els camins són del seu propietari", l'advocat expert en camins i patrimoni històric, Josep Masot, ho té clar. I qui és el propietari? Aquest és "el gran dubte". En aquests dos casos el més clar és el segon, on és evident que el propietari és l'Ajuntament, qui hauria de "prendre la iniciativa i recuperar aquest camí". El cas de la Lídia és més complicat, però també el més comú. Si el camí és privat, no es pot passar i per saber si és públic, el que s'ha de tenir en compte és si aquest camí apareix en "l'inventari públic" que hauria de tenir el consistori. Tot i que a Catalunya només estan inventariats el 18% dels camins.

Massot, però ha avisat que els problemes amb els camins es deuen, principalment, a la "transformació del món rural" que ha generat que molts d'aquests camins estiguin "abandonats". A més, existeixen molts camins privats, però d'ús i finalitat pública, que només està documentat en la memòria de la gent gran. D'aquí la importància de fer inventari de camins, la neteja i la senyalització, de posar el que hi ha a la ment sobre el paper i el terreny.