"Vam tenir la sort d'haver de dormir sense sac a només 20 o 25 graus sota zero"

Barcelona

El 28 d'agost de 1985, una expedició catalana va coronar per primer cop el sostre del món, el cim de l'Everest. Òscar Cadiach, Toni Sors i Carles Vallès van ser els tres dels 14 catalans que formaven l'expedició liderada per Conrad Blanch, acompanyats de cinc sherpes nepalesos, que van coronar la muntanya més alta del món. Una fita que va suposar un abans i un després a l'esport català quan Barcelona ni tan sols havia estat designada com a seu dels Jocs Olímpics, i que hem recordat a la Graderia d'El Balcó amb Conrad Blanch i Carles Vallès

Blanch, el cap de l'expedició, ha assegurat que ha escoltat moltes vegades la retransmissió de ràdio de quan van arribar: "Culmina molts anys d'esforç". I recorda el moment assegurant que van viure trams "d'èxtasi i alegria" i altres "d'angoixa i patiment".

"L'emoció de tot un procés a l'arribar, va ser una dosi brutal d'adrenalina", diu Blanch. El cap de l'expedició recorda que la baixada va ser molt dura i un bivac a 8.000 metres d'altitud. "Estàvem a 20 graus sota zero i amb vents molt forts", explica. I continua: "Va haver-hi un moment on vam perdre la comunicació, després el walkie va donar vida i vam poder donar unes indicacions". Poc després, les bateries es van acabar: "Vam perdre durant quatre hores el contacte, fins que vam sentir la veu del Toni Sorts avisant que ja havien arribat a l'últim camp base".

El Carles Vallès, un dels que va arribar al cim, també explica que la meteorologia va ser molt adversa. "En plena època monsònica, la probabilitat de precipitació era força alta", diu Vallès. L'alpinista ha descrit com van sobreviure a aquestes condicions: "Vam intentar fer un forat a la neu, sabíem que trobaríem una falla i ens vam poder refugiar. Sense sac de dormir, sense aigua... vam haver de dormir abraçats".

Una de les anècdotes és que en Toni Sors es va encendre una cigarreta només arribar al cim. Vallès ho confirma entre riures: "Vam pujar sense oxigen, però en Toni estava molt fort i una capacitat d'altitud molt alta. Crec que no se la va fumar sencera". I assegura que "l'hàbit es pot portar fina al cim de l'Everest".

L'expedició a l'Everest va ser dura i Vallès recorda tot el grup: "Es va aconseguir gràcies a tots els components: els 14 membres de l'equip català i els 5 nepalesos que ens van acompanyar". Blanch, en aquest sentit, explica que 40 anys després, encara mantenen "un esperit d'amistat i companyonia".

Tot i liderar l'expedició, en Carles Blanch no va arribar al cim. "Cadascú ha d'aportar el que sigui, si em preguntaves abans d'anar si em feia il·lusió arribar el cim, doncs sí", se sincera. I afegeix: "Em vaig sentir plenament compensat per l'esforç que havien fet tots". I detalla el punt clau pel que va decidir no continuar l'ascensió: "Em vaig trobar bé, però no amb la capacitat suficient per arribar sense oxigen a dalt".

"He tingut la sort de pujar cinc 8.000 i després de diversos anys puc dir que per nosaltres va ser dur, vam parlar de fer pinya tots plegats. Ho vam afrontar fa 40 anys amb poca informació i previsions", explica Vallès. I exposa que va ser clau l'experiència que va aportar cadascú. Els 14 catalans van ser la primera expedició en pujar a l'Everest per aquella aresta -fins aleshores només havia pujat un grup japonès i un altre xinès-. "Això feia que tinguessim poca infrmació d'aquella aresta i ho va fer encara més una aventura" ha tancat.