Adnan Herzallah, refugiat gazià: “El visat d’estudiant em va salvar la vida”

Barcelona

Va néixer en un camp de refugiats de Gaza, on va estudiar medicina i va treballar com a voluntari als hospitals durant els primers mesos de la guerra. Ara, des de Barcelona, Adnan Herzallah intenta reprendre la seva vida mentre prepara l’examen MIR. La seva història és la d’un jove que ha passat de cosir ferides, de forma literal, sota les bombes, a buscar refugi i estabilitat a Catalunya.

El passat dissabte, milers de persones van sortir al carrer a Barcelona per reclamar un alto al foc definitiu d’Israel sobre el poble palestí. Entre elles hi havia l’Adnan Herzallah, un jove metge palestí de 29 anys que fa un any i mig va aconseguir arribar a Catalunya després de viure sis mesos sota les bombes. “Vaig sentir una emoció enorme”, recorda. “Quan tot va començar volien esborrar Palestina del mapa, i ara és al cor de cada persona. Per recolzar Palestina no cal saber història ni pertànyer a cap religió, només cal ser humà.”

L’Adnan va viure l’esclat de la guerra mentre treballava com a metge voluntari. Durant aquells mesos d’infern, va veure de prop el col·lapse total del sistema sanitari. Explica que “els hospitals estaven plens, sense llits, sense medicaments i sense personal”, i que cada dia atenia víctimes amb “trossos de carn” entre les mans. “Cap humà podria suportar veure això”, diu amb la veu trencada.

A finals de març de 2024 va aconseguir sortir de Gaza gràcies a un visat d’estudiant per venir a fer el MIR a Espanya. “Tenia el pla de venir a estudiar i examinar-me aquí, i això em va salvar la vida. El visat va ser la meva porta de sortida”, relata. La seva família, compresa pels pares, un germà, una germana i una neboda, va quedar-se a la Franja, on encara sobreviuen com poden. “Em passo el dia enganxat al telèfon i a les notícies, esperant no veure els seus noms a la llista de morts”, confessa. “Han hagut de desplaçar-se diverses vegades buscant un lloc segur, però a Gaza ja no hi ha cap lloc segur.”

Quan va arribar a Barcelona, l’Adnan va demanar asil polític a l’aeroport. Però el procés no va ser fàcil. “La policia va rebutjar la meva sol·licitud. Em van dir que aquí no podia viure. Ningú em va ajudar. Em miraven com algú viu, però per dins ja estava mort”, explica. Durant mesos va haver de buscar suport a entitats socials i ONG, les quals tampoc van abocar-se en la seva causa, i va sobreviure fent feines puntuals fins que va aconseguir el permís de treball.

Un futur entre dues terres

Avui l’Adnan ha pogut llogar una habitació i es prepara per a l’examen MIR. Tot i que la seva vida ha agafat un cert rumb, assegura que la ment i el cor continuen a Gaza. “Aquí puc pensar en el futur, però no estic mai tranquil. El meu cap és aquí, però la meva ànima és allà.” A més a més, les complicacions no clausuren aquí, l’Adnan ha hagut d’esperar més de dos anys per homologar el títol de medicina, però finalment podrà examinar-se per especialitzar-se en endocrinologia. “En un futur, espero tornar a Gaza com a metge. Vull ajudar el meu poble.”

Malgrat la distància, segueix amb atenció les negociacions per un pla de pau. “Et menteixo si et dic que soc optimista”, admet. “He sentit milers de vegades que estan a punt de resoldre-ho, però mai arriba el dia. Fins que no vegi un alto el foc real, amb hora i data, no creuré res.”

Tot i el desencís, l’Adnan valora el suport rebut des de Catalunya i creu que la memòria del que ha passat no s’esborrarà: “Després de tot, serà impossible oblidar Palestina. Ha estat un genocidi retransmès en directe, i quedarà gravat per sempre.”