"Tothom em diu que no sóc conscient del que he arribat a fer"

Barcelona

El guanyador de la medalla d'or del mundial paralímpic de natació, Albert Gelis, ha passat pels micròfons de SER Catalunya per compartir la seva felicitat després de fer record del món (1.05:14) als 100m esquena, categoria S11. Va superar per quasi un segon l'anterior rècord del món que pertanyia a l'ucraïnès Mykhailo Serbin. I per si no fos suficient, en la mateixa prova, va arribar dos segons abans que el segon classificat. Arribava al Campionat del món de Singapur com a primer gran torneig després de tornar de la seva retirada que va durar deu anys. Després dels jocs Paralímpics de Londres 2012, es va cansar de nedar i ho va deixar per complet. A mesura que anava perdent la vista, va tornar a la natació, i fins avui. Com en un guió de pel·lícula produïda a Hollywood, l'Albert va tornar i va ser arribar i moldre.

Podeu veure l'entrevista al minut 1:49:55 del directe del programa:

De tot això és capaç el nadador català, qui va néixer amb retinosi pigmentària, una malaltia degenerativa que a poc a poc ha anat apagant la llum dels ulls del nedador. "És una malaltia hereditària, la va tenir la meva àvia, després la meva mare i més tard jo i el meu germà", explica Gelis. La malaltia fa perdre la vista a mesura que passen els anys: "Als jocs de Londres 2012 jo encara veia la línia del terra, podia competir sense l'ajuda de l'entrenador".

Els jocs de Londres van marcar un abans i un després a la vida de l'Albert. Va deixar en sec la natació per perseguir un dels seus somnis, treballar en el sector empresarial. "Quan vaig deixar de nedar a Londres, vaig gestionar un bar durant deu anys. A mesura que passaven els anys vaig perdre visió i vaig deixar el negoci". Com a rehabilitació de l'evolució de la seva afició, Gelis va tornar a posar-se el banyador després de deu anys. "Només em vaig ficar a la piscina a l'estiu per fer quatre llargs", diu en to còmic l'Albert.

L'aigua va ser el refugi del nadador català en la seva rehabilitació. "La tornada a la piscina va ser dura, feia temps que no nadava. Era tornar a la rutina d'entrenaments quasi diaris i això va costar". Encara va ser més dur quan li van comunicar que, per problemes burocràtics, no podria competir en els Jocs de París 2024. "Va fer més que mal. Ens vam asseure el Rubèn i jo per parlar sobre si volíem continuar". Malgrat la decepció, ell i el seu entrenador, Rubèn Reguart, van decidir continuar: "Vam decidir passar pàgina, però no fàcilment".

L'entrenador va ser una de les claus del recent èxit a Singapur. Quan el va tornar a veure a l'aigua després d'una dècada sense competir es va quedar aclaparat: "Aquesta és la meva", va dir confiat. Reconeix que ha sigut un repte difícil, més per la tornada a la rutina que per tornar a fer lluir la qualitat de l'Albert. Com a entrenador, el Rubèn s'encarrega de fer-lo millorar i de donar-li seguretat, del restant, s'encarrega l'Albert. "Per mi ha sigut un regal aquest camí, el fet de poder acompanyar-lo a Singapur i a sobre guanyar...", diu emocionat el Rubèn.

Després d'una tempesta surt el sol, L'Albert va aconseguir la medalla d'or al mundial de Singapur i a més va fer el rècord del món. "Jo pensava que seria tot més ajustat", diu sorprès. Una de les claus que atribueix l'Albert a aquest èxit és el fet de no tenir pressió: "Abans m'ho agafava diferent. Ara sé que he entrenat i que he estat bé". Fins i tot, ell mateix ha tingut la confiança de dir que des d'un principi anava pel rècord del món. París va ser un dels moments més difícils de la seva vida, però ara ha viscut un dels més feliços. "Hem arribat al mundial i hem demostrat que estàvem a l'altura. M'ha tret una mica l'espineta de París 2022".

"Tothom em diu que no soc conscient del que he arribat a fer", diu Gelis. El català de 43 anys va començar amb la natació al Club del seu poble, Sant Joan de les Fonts, Girona. Va fer un petit Erasmus a Olot per tornar-hi de nou i allà és on es va convertir en nadador paralímpic professional. "Sempre estic amb els peus a terra, però sí que crec que és una proesa", afirma l'Albert.

Després d'haver viscut una retirada, l'Albert no vol ni tornar a sentir de nou la paraula: "M'esperaré que el cos em jubili". Tenim Albert per estona: espera, diu, que com a mínim fins als jocs de Los Angeles 2028.