Ana Belén: "Els que m'insultaven per protegir els meus fills ara diuen que sóc un referent"

Ana Belén és una diva, una icona, una veu inconfusible i una actriu reconeguda, i des de fa mesos està immersa en una gira per tot el país. Té disc nou, 'Vuelvo con los ojos nuevos' es titula. Amb quins ulls mira ara Ana Belén? "Amb la mateixa curiositat i les mateixes pors", assegura en una entrevista al programa Aquí Catalunya. Mira enrere: després de quaranta pel·lícules, prop de trenta obres de teatre, trenta-set discos i seixanta anys de carrera, és ara un referent, tot i que ella insisteix que no se'n sent. Tot el que ha viscut afirma que ha estat des de la sinceritat: "He fet en cada moment que m'ha tocat viure el que crec que havia de fer".

Amb la intimitat per bandera, assegura que no ha estat un camí fàcil arribar on és avui. Mantenir la privacitat de la seva vida ha estat una tasca que els va costar a ella i al seu marit, Víctor Manuel, "molts insults", principalment des del món del cor, aclareix. "Ens van insultar, però fixa't, a la llarga la vida dona voltes, i ara resulta que soc un referent perquè vaig voler mantenir una vida i protegir la dels meus fills, que curiós!" s'exclama. Aprendre a dir 'no' al que genera incomoditat és una cosa que creu que s'ha de fer d'hora. En el seu cas i en el de Víctor Manuel, tenien clar que si ells eren a l’aparador, no volien exposar els seus fills.

El compromís polític d'Ana Belén ve de lluny: va ser una de les cares visibles de la Transició. A mitjan anys setanta, ella i el seu marit van començar a militar al Partit Comunista Espanyol (amb el qual trencarien molts anys després). Tots dos estaven en el punt de mira de l'extrema dreta espanyola, fins al punt que el grup Fuerza Nueva va posar dues bombes al seu domicili de Torrelodones mentre ells eren de viatge a l’Havana. Preguntada sobre com veu Espanya amb aquests nous ulls, afirma sentir-se "preocupada com a ciutadana" davant del que considera "la deriva cap a la qual sembla que ens dirigim". No li agrada gens cap on va Espanya, Europa i el món en general, però dins d’Ana Belén hi habita, convençuda, un Pepito Grillo, "que és qui dona la volta al pessimisme, i vull creure i crec en la bona gent; això em fa ser optimista, però sense caure en l’absurd".

Ana Belén es va significar políticament, malgrat els atacs. En la seva època, hi va haver artistes que també ho van fer i d’altres que no, de la mateixa manera que passa actualment. "Ha passat sempre, hi ha gent amb menys por", opina. Sí que creu que ara les xarxes amplifiquen el costat fosc. "A mi, que m’han posat dues bombes a casa, seria absurd dir que ara tinc por, i tampoc no diré a ningú que no en tingui, perquè la por és lliure", però sí que voldria adreçar-se als que no s’atreveixen a fer el pas: "Confia, hi ha molta gent que pot pensar així i està esperant que tu també ho manifestis".

Preguntada sobre si tem que aquests mateixos vents puguin tornar, ho té clar: sí, perquè "l’extrema dreta ja sabem com és, va en una sola direcció: la no dialogant, nostàlgica d’un passat que els que l’hem viscut sabem com és, i això és el que no volem", reivindica. Ana Belén afegeix: "Si se’ls deixa, és clar que poden tornar. El que hem aconseguit —és a dir, la llibertat, la concòrdia, allò públic, la igualtat, el feminisme...— això no ha caigut del cel". Sobre els joves, creu que no tots ho tenen clar: "Cal explicar-los-ho, gent que ho va viure, no només les xarxes socials".

A 'Vuelvo con los ojos nuevos', Ana Belén canta a l'amor, "un motor importantíssim". Diu que "des que ens llevem, dirigim l’amor cap a tantes coses", i no es refereix només a l’amor romàntic i sexual, "és l’amor a la família, als nets, als amics, al que fas". En l’àlbum també recorda la seva mare, a qui cita en un moment de la cançó que dona nom al disc: "Paga sempre el que és teu", un consell real que li va donar quan va fer la primera gira, amb 17 anys. Darrere d’aquelles paraules hi havia un missatge molt més profund: "T'has de fer càrrec de tu mateixa", una cosa que va aprendre llavors i de la qual sempre n’ha estat conscient.

En aquest àlbum agraeix el que va fer la seva mare per ella, però també a totes les dones que han "enderrocat portes per a tu, per a mi, per a totes". 'Sin tacones ni carmín' és una oda al feminisme, "un reconeixement a tantes dones, algunes desconegudes, que des de casa seva, el poble o la ciutat han sortit al carrer a reivindicar i exigir canvis".