Especial Catalunya-Palestina des de l'Estadi Olímpic: "Tinc mig cor a Palestina i mig cor a Catalunya, i junts fan un sol cor"

Barcelona

La Graderia d'El Balcó s'ha traslladat a l'Estadi Olímpic Lluís Companys per conversar, des de l'escenari del partit Catalunya-Palestina que ha aplegat més de 30.000 espectadors, amb l'organització i amb dues persones que el genocidi israelià a Gaza i a Palestina els afecta de manera directa i que han participat també als actes simbòlics dels prolegòmens del partit. Aquestes són les seves històries:

Ramsis Hijazi, un casteller sostingut per la 'pinya'

L'any 1936 la Colla Joves Xiquets de Valls havia de fer els seus castells a les Olimpiades Populars, però l'esclat de la Guerra Civil ho va impedir. La seva actuació a la prèvia del Catalunya-Palestina té el valor simbòlic de recuperar la que no van poder fer fa gairebé 90 anys. I avui, dins la pinya de la Colla, hi havia el Ramsis, un casteller palestí que fa 4 anys que viu a Catalunya i que explica així la seva història:

"Vaig venir la primera vegada per un projecte d'Erasmus+ el 2017. El 2018, quan vaig acabar el projecte, van passar coses horribles: l'exèrcit israelià va assassinar familiars meus, va arrestar el meu cosí petit de 3 anys i van començar a interrogar la família. A mi em van agafar i em van dur a un camp militar en meitat d'una nit i em van interrogar i tortura. Al final la família em va dir que havia de tornar a marxar per no anar a la presó militar israeliana. Gràcies a amics de França i Catalunya vaig poder arribar aquí al setembre del 2021.

Llavors vaig demanar l'asil i estava al carrer, perquè si havia viscut més de sis mesos a Espanya sense demanar asil no tenia dret a l'ajuda. Vaig anar a uns camps de voluntaris per sobreviure. Vaig començar com a voluntari a Càritas i a la Creu Roja, perquè vaig anar a buscar-hi menjar i em vaig oferir per ajudar jo també. La meva àvia em va ensenyar que si no tens ajuda, no vol dir que no puguis ajudar la gent d'una manera o altra. I allà a Caritas, on tenia companys de la Colla Vella i la Colle Joves, vaig preguntar què era això de les colles.

Jo sabia què eren els castellers, però no què és una colla, la paraula. I quan m'ho van explicar, vaig pensar que per què no m'ho havien ensenyat abans, que era el que necessitava fer, i em vaig fer casteller. Potser per algú pot semblar una raó una mica absurda, però per mi com que a l'altra banda del món Israel està destruint edificis i la vida de la gent, de les persones humanes, aquí construim coses: construim castells amb el nostre cos i construim emocions. I m'agrada aquesta sensació de que estic construint, no destruint.

M'agrada quan fem la pinya, com una llauna de sardines, sentir el recolzament i el suport de la família de la colla. Quan va començar la guerra a Gaza vaig sentir emocions molt dures, però vaig tenir el suport de la colla que em va donar consistència per tirar endavant. Els meus familiars morint a Gaza: 10, 20, 29... i finalment 32 van morir a Gaza, i el meu pare va morir en un atac a la casa de la meva família a Cisjordània a principis de març passat. Em vaig prendre uns mesos per estar sol, fins que des de la colla em van trucar perquè tornès.

Un dia, després d'un assaig, els vaig explicar tota aquesta història a la colla sencera, i després el suport es va multiplicar per molt més i em vaig sentir molt millor amb la consistència que necessitava. No sé com ho hauria fet sense la colla per portar tot això. Quan vaig acabar el relat, em van donar la camisa de la colla. Per mi és més que una camisa, i la colla és una cosa molt gran. Després d'una temporada molt gran i molt bona, acabar ara amb aquest partit... estic molt il·lusionat i molt emocionat al mateix temps. La meitat del meu cor va amb Catalunya i l'altra meitat amb Palestina, i estan units per formar un sol cor. Marqui qui marqui estic content, estic una mica perdut.

Durant l'actuació he pensat en el meu pare, perquè és l'única persona que volia que estigués orgullosa de mi, i el pare és l'única persona al món que vol que el seu fill sigui millor que ell. Perdre el pare és molt dur, però estic tirant endavant amb l'amor de la família i de la meva segona família que és la colla. Estic molt content, ara"

Mohamad Bitari, poeta, escriptor, dramaturg, periodista i traductor

Mohamad Bitari fa 12 anys que viu a Catalunya, i a la prèvia del partit ha recitat dos poemes. També s'ha retrobat amb els seus pares, que viuen a Alemanya. Així relata la seva experiència a la jornada al Lluís Companys:

"Em sento molt orgullós per haver trobat molta gent a l'estadi per una causa. Perquè per la meva opinió és un genocidi des del principi, dels del 1936, però els últims dos anys s'ha unificat molt més: hem perdut en aquests dos anys més de 200.000 persones i encara no ha parat, encara continua el genocidi. Des de l'alto al foc fins avui han mort més de 900 persones esperant sortir de Gaza perquè Israel encara utilitza eines per continuar realitzant un genocidi. Al dia d'avui, utilitzant la literatura i l'esport com una eina per posar la causa Palestina i el que està passant a Gaza al centre, aquesta ha de ser també la funció de la literatura o l'esport.

He llegit un poema dirigit al meu avi dient-li "Ens van enganyar". Perquè el viatge encara no ha acabat i les nostres llengües són més que nosaltres. A dia d'avui els palestins parlem moltíssimes més llengües que l'àrab i podem comunicar-nos amb moltíssima gent. Sí que ens han pres la majoria de la terra de la Palestina històrica, però avui en dia nosaltres tenim capacitat de parlar amb moltíssimes comunitats en diferents llengües. Ja no recitem poesia només en àrab, recitem poesia en anglès, en català, en castellà en àrab... això també és una capacitat d'arribar a la gent.

També he llegit un poema de Mahmud Darwish que es diu "sobre aquesta terra", allò que mereix la vida. És un poema molt famós perquè la veu poètica de l'autor ens va acompanyar a tota la història contemporània palestina i amb aquest genocidi el trobem a faltar, i he pensat que era important també escoltar les seves paraules"

"Jo vaig arribar fa 12 anys, sóc exiliat de la diàspora. Sóc palestí nascut a Síria, i quan vaig sortir de Síria hi va haver la revolució, la dictadura, etcètera. Encara tinc família a Síria i a Palestina, la majoria són a Natzaret, una part a Gaza, i avui els meus pares han vingut al partit expressament des de Düsseldorf, que és on viuen ara al seu tercer exili. Estaven molt emocionats, quan he trobat la meva mare estava plorant. Ara fa uns dies que no estic en contacte amb la família d'allà per feina, però sí que aquesta setmana m'han trucat des de Haifa i de Natzaret que els havia arribat la notícia del partit, des de la terra ocupada des de 1948".

"Barcelona és una ciutat molt reconeguda del Mediterrani, és la ciutat on tothom vol anar. És un missatge molt important"

Luca Gervasoni, portaveu d'Act x Palestine

Act x Palestine és l'associació que ha anat salvant cada pedra en el camí per aconseguir que el partit es pogués dur a terme i es jugués al millor escenari possible. L'últim escull, una caiguda informàtica que ha arribat a fer sobrevolar el fantasma de la suspensió. El portaveu d'Act x Palestine és Luca Gervasoni:

"També estic emocionat, he estat parlant amb gent a Palestina que estaven veient el partit. M'ha tocat copresidir l'acte, mai havia estat en una llotja, i mentre em debatia de si podia fer l'onada o no al costat de l'alcalde anava parlant amb amics de Palestina que cridaven i ploraven d'emoció. Nosaltres voliem ser molta més gent, però des del pragmatisme ara que hem arribat fins aquí, Déu n'hi do: hem d'estar orgullosos"

"Hem superat les 30mil entrades i, ara que ja no són excusa, podem explicar la dimensió del que ens hem anat trobant: dimarts a la tarda, laborable (anàvem trobant un munt de gent que volia venir i no podia), l'elecció del estadi, les escales mecàniques per arribar no funcionaven... i la part que avui ja gairebé semblava còmica, han caigut els servidors que sostenen gran part d'internet i no s'han pogut vendre entrades durant 6 hores d'avui, que era el dia clau per vendre més entrades, i el pitjor era que la gent que ja havia comprat entrada no podien baixar-la. Hem arribat a tenir una reunió que hem arribat a valorar si s'havia de suspendre el partit. Hi ha hagut moltes coses en contra i tot i així, 30.000 persones i no perquè vingués un gran rival o per veure una gran estrella, era per una causa solidària el que era al cor d'avui, i el partit ha estat molt bé molt més igualat del que s'esperava."

"Crec que hem fet una passa més en una tradició que és molt important que és unir l'esport amb les causes polítiques. Ja ho vam veure amb la lluita contra l'Apartheid, que va haver-hi un boicot a les seleccions de Sudàfrica, i després el contrari: com el rugbi va servir per unificar el país"

"Hem trucat totes les colles que havien de participar a les olimpiades populars del 36, també hem trucat a La Patum però no pot sortir de Berga per llei, però hem intentat fer tot el que es podia per recuperar aquesta tradició que jo crec que és la bona que és la d'unir l'esport amb la reivindicació de la justícia, perquè quina altra acció podria ajuntar 30.000 persones un dimarts a la tarda que no fos l'esport? No hi ha res que tingui aquesta capacitat de convocatòria"

"Per suposat que ha valgut la pena. La part bona és que som tot gent voluntària, treballem molt amb el món de la música i vénen tots gratis a tocar, els activistes també vénen sense cobrar... som tot gent entregada a una causa que és la de tornar a posar llum sobre Gaza en un moment en què hi ha molta gent interessada en què s'apaguin els llums i que tot segueixi passant sense que ningú se n'assabenti. Avui el que hem fet és obrir un focus i enviar llum i enviar esperança. Saber que nens i nenes a Gaza han pogut veure avui la seva selecció en la situació que estan, si han aconseguit tenir electricitat, poder veure aquest partit amb el reconeixement que implica el suport de tota la gent... ens emociona i és el que ens ha fet arribar fins aquí."