Existeixen unes 50.000 espècies d'aranyes i no totes fan teranyines

Les aranyes fan respecte en la majora dels casos, tot i que sabem que mengen mosquits i s'haurien de considerar unes inquilines molt benvingudes. La majoria de nosaltres no hem tingut cap experiència negativa amb una aranya, ni ens han mossegat, ni ens han fet res. Però continuem reaccionant com si fos un perill imminent. I això té molt més a veure amb el nostre cervell que amb les aranyes.

Explica la divulgadora i biòloga Evelyn Segura a l'Aquí Catalunya que el nostre sistema nerviós té una predisposició evolutiva a detectar de manera molt ràpida animals petits, ràpids o de formes que ens costen de llegir: com ara un cos amb vuit potes, múltiples ulls com les aranyes, o cossos serpentejants que llisquen pel terra sense fer soroll.

Al llarg de l’evolució, el cervell ha après que els animals amb patrons corporals difícils de llegir poden ser potencialment perillosos i, al veure aquests animals, s’activa el nostre sistema d’alerta amb l’objectiu de millor prevenir que curar. A més, les aranyes tenen aquesta manera de moure’s sobtada, entre ombres, apareixen sense avisar (i això ens posa en mode alarma). És un reflex molt antic.

I després hi ha l’estigma cultural (contes, mites, bruixeria, pel·lícules de terror amb aranyes gegants). L'ús de la seva imatge com a símbol del que és “sinistre” o “dolent”. Tot plegat crea una mena de por social heretada, que perpetuem sense adonar-nos.

Al món s’han descrit més de 50.000 espècies d’aranyes, i la gran majoria són completament inofensives per a nosaltres. De fet, una cosa que sorprèn molt és que gairebé totes les aranyes tenen verí, però no per fer mal a humans, sinó per caçar no totes en tenen. Hi ha una família, les Uloboridae, amb unes tres-centes espècies, que no tenen glàndules verinoses. Són lúnic grup d’aranyes moderns totalment no verinosos.

I com cacen, si no tenen verí? Ho compensen amb una seda molt fina i extremadament enganxosa. En lloc de paralitzar la presa amb verí, l’emboliquen molt ràpidament, i després la “digerixen” externament amb enzims. El verí de les aranyes és una eina de caça, no d’atac. El tenen als quelícers, que són com unes petites agulles que connecten amb les glàndules verinoses. Quan mosseguen una presa (normalment un insecte) hi injecten una petita quantitat de verí que la immobilitza i, al mateix temps, inicia la digestió externa. És a dir, el verí comença a desfer els teixits i després l’aranya “aspira” el que se’n deriva.

Però en humans, la majoria d’espècies, o bé no poden travessar la pell, o bé tenen un verí tan suau que fa l’efecte d’una picada de mosquit. I només en zones tropicals hi ha espècies que poden causar problemes reals. Aquí, a casa nostra, no en tenim cap de perillosa.

I totes mengen mosquits i insectes similars? Tot i que totes són depredadores, la majoria s’alimenten d’insectes. Però n’hi ha algunes (molt poques) capaces de capturar preses més grans: aranyes que mengen aranyes; taràntules que poden caçar un ratolío sargantanes; aranyes pescadores que atrapen peixos petits o anfibis, sumergint-se a l’aigua; o aranyes caçadores tropicals que poden arribar a capturar ocells petits. Són l’excepció, no la norma, però demostren fins a quin punt el món de les aranyes és increïblement divers.

Per tant, no: no totes cacen fent teranyines. De fet, fer teranyina és només una de les moltes estratègies de caça que tenen les aranyes. Les que cacen amb teranyina són potser les més conegudes perquè les veiem a casa, als jardins o al bosc. Però n’hi ha moltíssimes que no fan cap teranyina per caçar. Per exemple: les aranyes llop i moltes taràntules són caçadores d’emboscada: esperen quietes i salten sobre la presa. Les aranyes saltadores tenen una visió extraordinària i cacen com a petits felins: calculen la distància i salten amb precisió mil·limètrica. Les famoses aranyes pescadores poden caminar sobre l’aigua i capturar peixos petits o capgrossos. I després hi ha les especialistes creatives, com les que fan un llaç enganxós al final d’un fil i el llancen com si fos un laç de cowboy.

La seda és molt important per a totes (fins i tot les que no fan teranyina) però no la fan servir per caçar sempre. També la fan servir per reforçar els caus, protegir ous, desplaçar-se o “fer vela” amb el vent quan són petites. La seda d’aranya és un dels materials més resistents i versàtils que existeixen.

Quan diem que és “més resistent que l’acer”, no vol dir que pugui aguantar un pes enorme com una barra de ferro, sinó que si compares dos fils del mateix gruix, la seda pot suportar més tensió abans de trencar-se que l’acer. I no només això: també és extraordinàriament elàstica. Pot estirar-se fins a cinc vegades la seva longitud sense trencar-se. Aquesta combinació de resistència i flexibilitat és única. El més increïble és que no totes les sedes són iguals. Una mateixa aranya pot produir fins a set tipus diferents de seda: una per fer l’estructura, una altra més elàstica per a la xarxa una adhesive per enganxar preses, una de més robusta per embolicar ous…

La seda d’aranya és tan extraordinària que fins i tot s’està estudiant a medicina. És un material resistent, elàstic i sobretot biocompatible, i això obre portes enormes: des de sutures ultrafines fins a suports per regenerar nervis, pell artificial o estructures vasculars. Fins i tot hi ha línies de recerca que estudien si podria ajudar a reparar teixits després d’un ictus. Són estudis experimentals, però prometen molt.