El no-fitxatge de Pedro Escartín com a director esportiu del Barça: "Era un intent de quedar bé amb Madrid i aconseguir un tracte no de favor però almenys igualitari"

Barcelona

El Barça debuta a la Copa del Rei al camp municipal del CD Guadalajara, l'estadi Pedro Escartín. Qui era aquesta figura que dóna nom a l'estadi de la ciutat manxega? Respon el periodista i historiador Frederic Porta: "Era tot un personatge que estava vinculat al futbol espanyol primer com a futbolista, després com a àrbitre, com a periodista, com a seleccionador... va ser un dels primers grans personatges mediàtics del futbol espanyol des de la dècadad els anys '20 del segle passat i fins passat el '50."

Era, per tant, una figura destacada des de diverses vessants al món del futbol durant la dictadura franquista, sobretot els primers anys. Va arribar a ser, entre d'altres, director del Comitè Tècnic d'Àrbitres de 1952 a 1961, i seleccionador espanyol en dues ocasions esporàdiques. "Un reportatge a La Vanguardia de Xavier Garcia Luque recorda que tots els presidents del Comitè Tècnic d'Àrbitres han estat vinculats al Reial Madrid. I en els temps d'Escartín, quan no estava directament movent els fils dels àrbitres o fent d'àrbitre era la ploma periodística més seguida de l'època i el que més tendència marcava al futbol espanyol a través de diversos diaris del Movimiento i tenia una ascendència fortíssima en tot el que havia de fer el món del futbol en anys d'autarquia, de consum intern sense cap influència externa ni obertura a l'exterior, els temps de la raça i la fúria per dir-ho així, als anys '40."

I per què el Barça va estar a punt de contractar una figura tan propera al règim? Porta explica que "com que tenia molt de poder dins les estructures del futbol espanyol, Miró Sans, un president del Barça que la història només pel titular que és qui va aixecar el Camp Nou però ningú recorda que va deixar el club en fallida econòmica, va quadriplicar el pressupost del Camp Nou, va traspassar Luis Suárez i era un falangista que estava més pendent d'agradar a Madrid que d'ocupar-se del Barça, va tenir l'ocurrència de voler fitxar Escartín com a director tècnic quan tenia Samitier."

I ho va fer, a més, en un moment delicat en què el club corria el risc d'anar pel pedregar: "A més, en un moment en què estava molt fràgil: malgrat la dictadura, cap a finals dels '50 la construcció del Camp Nou i el declivi de l'equip després de l'etapa Helenio Herrera l'han desgastat moltíssim a la presidència i les penyes, que ja eren poderoses alhesores, el criticaven molt. Aleshores, al febrer del '61, abans fins i tot de la final dels pals quadrats de Berna que és quan el castell de cartes es desmunta i el Barça s'ensorra, i comença la travessia del desert de 14 anys, a Miró Sans se li acudeix oferir un contracte a Escartín un contracte de 1.750.000 pessetes anuals durant 5 anys. Una barbaritat, una quantitat increïble que no la cobrava ni Kubala ni qualsevol altre mite del futbol."

Aquesta barrabassada de sou per una figura d'aquest perfil s'explica per una voluntat d'influir en unes institucions que li eren contràries al Barça, amb aquella dita que diu que es cacen més mosques amb la mel que amb el vinagre: "Era un intent de quedar bé amb Madrid fitxant una de les seves estrelles, en un paral·lelisme actual per quedar bé amb el madridisme sociològic, i aconseguir un tracte no de favor però almenys que fos una mica més igualitari perquè ja sabem que des del cas Di Stéfano l'any '53 s'altera absolutament la història no només del futbol espanyol sinó europeu a favor del primer club estat de la història que és el Real Madrid."

Uns arguments, els d'aconseguir un tracte igualitari, que poden recordar als que van donar exdirectius del Barça dels últims 15 anys quan va esclatar el cas Negreira: "La història és cíclica i es repeteix. Des que amb el cas Di Stefano el règim franquista altera completament la competició per sempre mes -i portem amb aquesta broma 72 anys- hi ha tendències i ocasions que el Barça creu que fent un gest de complicitat cap al poder establert a Madrid, en aquell cas fitxar Escartín o més recentment a veure si Negreira feia uns possibles que no va fer, evidentment, ni va alterar la competició que ho digui Florentino, que en aquesta maniobra té l'excusa perfecta per negar l'evidència que coneix tot el món que és que el Barça va dominar el futbol espanyol de manera magistral durant molts anys fins a convertir-se a tot el món en el millor equip de la història."

Tornant a Escartín, quan la premsa va publicar al febrer de 1961 que la incorporació era a punt de tancar-se, les penyes del Barça i la seva massa social van pressionar al club per evitar que es dugués a terme: "Perquè era un acreditat anticatalà, així de clar. A banda amb una personalitat molt polèmica, molt fatxenda. I l'any 1939 va tenir l'arrogància d'escriure un article al diari El Alcázar, que era el més afí al règim -i mira que tots ho eren, però aquest era una cosa exagerada- burlant-se directament de la mort de Josep Sunyol i Garriga. I això va situar en alerta tot el barcelonisme i tot el catalanisme perquè qui no el coneixia, però era per dir-ho en termes actuals un clar especimen del Madridisme Sociològic 'avant la lettre' com aquell qui diu."

Aquell moviment, finalment, va provocar que el president Miró Sans hagués de convocar unes eleccions que va perdre en favor d'Enric Llaudet, que va ser qui va carregar amb el desmoronament del club dels següents anys: "En aquell moment d'Escartín, la contestació malgrat la dictadura que hi va haver a Barcelona va aconseguir que el fitxatge com a director tècnic no es fes. I al final és una carambola que va bé: s'acaba l'etapa de Miró Sans, que va ser molt discutida i contestada pel Barcelonisme a la seva època tot i que no és fàcil fer crítica contra un poder quan estàs sota dictadura. I aquesta va ser la gota que va fer vessar el got, quan la gent va dir prou i Miró Sans va haver de plegar. Llavors el club va quedar en precari i va arribar a la primera final de la Copa d'Europa de la seva història sense president, sense l'entrenador titular, amb la figura que era Kubala a punt de plegar i el millor jugador i líder dels futurs anys que era Luis Suárez traspassat a l'Inter. Un desori absolut"

Tot i que havien passat més de 20 anys des de l'article burlant-se de la mort del president Sunyol, no havia caigut en l'oblit "per una qüestió de resistència. Quan tens la identitat arrebassada i tot el que és català els sobra perquè no ténen cap respecte cap a la liberacitat prens nota de amb qui pots comptar com a aliat i qui et pot fer mal, i Escartín està clar que era una persona que podia fer molt de mal al Barça."

Porta també senyala que "el camp de Guadalajara porta aquest nom quan ell ni és d'allà, ni hi va passar, ni hi va jugar mai. No hi té cap relació. És una de tantes d'aquelles coses que encara arrosseguem de la dictadura que algú li va posar el nom de Pedro Escartín a un estadi per quedar bé amb l'establishment franquista perquè va creure que així tindria algun favor de Madrid." I recorda que "hi ha una llei democràtica de la memòria històrica que s'ha d'executar d'una vegada, que ja toca. És tan simple com això: els demòcrates ens hem de posar molt seriosos en els temes que fan referència a la dictadura i als tractes de favor, els lobbys... és una tasca democràtica demanar que s'acabi amb qualsevol vestigi del franquisme, que va ser un règim d'una misèria moral i d'un dany per tota la societat no ja catalana sino espanyola"