Posar nom i remei al TDAH: "És com si hagués tornat a néixer"

Barcelona

Fa mig any, l’Adrià se sentia “totalment fora de joc”. Desconnectat de la família, dels amics i del negoci, amb la sensació d’arrossegar una mena de boira vital. Avui ho explica amb una claredat colpidora: “Jo crec que estic molt bé ara, com si hagués tornat a néixer”. El punt d’inflexió va arribar després de la insistència de la seva dona, una visita al psiquiatre, el diagnòstic de TDAH i un tractament que, en paraules seves, li va “canviar radicalment la vida”.

L’Adrià posa paraules a una experiència que moltes persones reconeixen quan el diagnòstic arriba tard. “Vivía amb una semidepressió constant. Era un pare només a nivell logístic, no a nivell emocional. I tot això ho dissimulava”. El TDAH, diu, li havia anat erosionant l’autoestima i les relacions: “A nivell social et tanques, et veus molt diferent, et fa vergonya”.

La Blanca Parés, actriu, va rebre el diagnòstic als 19 anys, però feia temps que intuïa que “alguna cosa fallava”. Ho descriu així: “Em sentia desorientada, em faltava memòria, no em concentrava, tenia una línia de pensament desorganitzada”. A l’escola de teatre, on per primer cop sentia que feia allò que volia, també topava amb límits: “Veia la predisposició mental dels altres i jo no la tenia. Em comparava molt i socialment m’ha costat saber relacionar-me; si no tinc confiança amb algú, no puc retenir la concentració i em fa vergonya”.

El doctor Josep Antoni Ramos, cap de Psiquiatria de l’Hospital Vall d’Hebron, recorda que el TDAH és una afectació mèdica que s’origina a la infantesa i que implica un desenvolupament del cervell diferent, amb circuits de l’atenció alterats. A la inatenció s’hi poden sumar “hiperactivitat i impulsivitat”, amb un impacte directe en l’àmbit acadèmic, social i en l’autoestima. Per això insisteix que “amb un bon tractament integral —psicològic, farmacològic, activitat física i altres pautes— podem prevenir conseqüències negatives”. El diagnòstic tardà, adverteix, “vol dir que t’hauries pogut estalviar moltes coses”.

Un dels grans obstacles és el menysteniment del trastorn. “S’infravalora perquè es veu com una cosa de nens petits, de bones o males notes o de comportament." Però assegura que és molt més: la sensació de depressió crònica, l'arribar tard, el perdre coses, viure amb ansietat… El TDAH és un trastorn del neurodesenvolupament i existeixen les eines, "és com posar ulleres a algú amb miopia”.

La Blanca explica amb honestedat la seva relació amb la medicació. El primer contacte va ser revelador: “Va ser com si m’obrissin un món. Un dia al metro em vaig adonar que m’havia passat moltes parades: per primer cop havia tingut un hiperfocus”. Però la manca de seguiment, el trasllat a Madrid per feines d'actriu i la pressió professional van derivar en una dependència que se li va girar en contra: “Tenia por de deixar la pastilla i tornar-me a sentir inútil. Em vaig començar a trobar malament i vaig acabar doble medicada”.

El doctor Ramos subratlla que el tractament “ha de tenir seguiment i s’ha de personalitzar”. La medicació, diu, “només s’ha de prendre quan és estrictament necessari”, combinada amb suport psicològic, pautes per gestionar l’estrès i eines per al dia a dia. “L’estrès és el pitjor enemic del TDAH, amb pastilles o sense." Deixa clar que la medicació no té per què ser per sempre, hi ha persones a qui els símptomes disminueixen, d’altres que tenen rebrots en moments vitals concrets. "Cal anar adaptant-se al pacient”.

El testimoni de l’Adrià i la Blanca posa rostre a una realitat sovint invisible que té a veure amb entendre què passa al cervell per tal de tornar a connectar amb un mateix i amb els altres. Parlar-ne, desfer estigmes i accedir a un bon acompanyament pot marcar la diferència entre sobreviure i, com diu l’Adrià, “tornar a néixer”.