De Raimon a Mushka: història gràfica de la discografia catalana

Barcelona

Des de Raimon i Pau Riba, passant per Núria Feliu, Maria del Mar Bonet i el rock de Sangtraït fins als Pets, i arribant a Manel i Mushka. El segell Enderrock Llibres ha publicat un volum amb 800 portades i l'obra de 100 artistes que representen l'univers visual de la música catalana. Una antologia gràfica de la discografia que recull sis dècades de dissenys de discos icònics amb textos de Tomeu Canyelles, Òscar Dalmau i M. Àngels Fortea, entre d'altres.

Aquí

"La música i la producció discogràfica en aquest país han estat sempre molt importants. El llibre ensenya que durant aquests seixanta anys hi ha hagut discos que, més enllà del valor musical, tenen un valor artístic important", explica l'editor Jordi Novell. La selecció dels creadors, pintors i il·lustradors considerats més destacats no ha estat fàcil. "Ha costat identificar les obres gràfiques que creiem amb un valor addicional, però és una feina que aquí s'havia fet poc. Tenim molts llibres de les millors portades internacionals amb el plàtan de Warhol, les dels Beatles o Pink Floyd, però faltava una obra que identifiqués i posés una primera pedra per explicar que, almenys als Països Catalans, aquesta feina ha sigut rellevant".

Fornas

Un dels grans protagonistes dels anys 60, és el dissenyador Jordi Fornas. "És possiblement el moment zero del disseny de portades de discos a Catalunya. Ell és la persona que va servir d'inspiració per generacions posteriors, i també les contemporànies. S'inspirava en aquelles obres de la discogràfica de jazz Blue Note, on la fotografia i la tipografia prenien tot el pes, una cosa que ara sembla evident, però que en aquell moment no ho era tant". Amb dissenys per Espinàs, la Feliu, Serrat o Llach, Fornas va marcar la imatge de tota una dècada. "Abans el que venia sobretot era la portada. Era un reclam. Moltes vegades compres un disc per si et sembla més o menys interessant o cridanera".

Quadres

Artistes reconeguts internacionalment com Dalí o Miró també van treballar amb alguns cantautors. "Miró ja era un pintor de prestigi als 60, era una estrella mundial. El fet de fer portades per Raimon o Maria del Mar Bonet volia dir que s'implicava amb l'artista i amb la cançó. Un moviment que era perseguit, llavors era complicat cantar en català. El fet de donar una obra perquè fos la imatge d'un disc no només era posicionar-se políticament, sinó també de dir, si us va malament sempre podeu vendre el quadre".

L'art total

La portada de l'àlbum Visca l'amor (1968) de Guillermina Motta, feta per Enric Sió, és una de les que sobresurten i que defineixen com a icona. També hi ha lloc per a La Trinca i l'albergínia del disc Trempera matinera (1977). "Van procurar d'agafar els millors músics, els millors arranjadors, i des del punt de vista artístic, van voler els millors dissenyadors. És un grup que això ho va cuidar especialment". I d'altres no havien d'anar gaire lluny per buscar-se'n un, perquè ho feien ells mateixos, com és el cas de Pau Riba. "Va treballar durant uns anys en una discogràfica i va fer portades per Lluís Llach i d'altres, a part de les seves com la de Jo, la Donya i el Gripau (1971). Era l'artista total".

XXI

La desaparició del suport físic, dels CDs i vinils, no ha tret importància a l'art gràfic. "La majoria de gent escolta en streaming, però la imatge continua sent necessària per identificar un disc o un single", assenyala Novell. "Com ja passava als 60, els artistes treballen amb equips complets per presentar-se amb una imatge concreta".