Antònia Carré-Pons: "No em costa gens dir càncer, deixem-nos estar d'eufemismes"

Barcelona

Antònia Carré-Pons té més d'una cara, o això diu ella mateixa. Filòloga, medievalista, escriptora i editora, i, abans que res, lectora. Després de Com s'esbrava la mala llet (2018) i El càsting (2024), l'autora va publicar La gran família (2025), una novel·la basada en bona part de la seva vida, començant per la carnisseria de casa. Una carnisseria que ha acabat transformada en l'editorial Cal Carré, on des de fa uns anys es publiquen llibres clàssics medievals i contemporanis amb la mateixa familiaritat i artesania amb què feien embotits.

La bleda

Les protagonistes de La gran família són dues germanes filles de cansaladers. "Viuen una infantesa amb la presència de porcs esquarterats, galledes plenes de sang, el pare i l'avi amb uns davantals ensangonats, uns ganivets de mig metre de llargada... a mi això em tenia aterrida, em feia molta por. A la meva germana li semblava molt normal, jo era la bleda de les dues", explica Carré-Pons, que reivindica l'ús precís -o deliberadament imprecís - de les paraules. "Si busques al diccionari, carnisser és el de vedella i el negoci del porc és de cansaladers. Però cansaladers la trobo poc agressiva. En canvi, carnisser, potser perquè té erres, és més violenta; com que jo ho vivia de manera violenta, en dic carnisseria encara que els de l'Institut d'Estudis Catalans entenguin que estic utilitzant un terme incorrectament. Però a la vida a vegades s'ha de ser molt incorrecte".

Tornar a casa

La seva manera de ser-ho va ser estudiant i llegint, fent-se medievalista i escapant així del destí que li tenien preparat. "El que li passa a la Rateta al llibre és que, amb els anys, s'acaba adonant que allò que havia rebutjat amb visceralitat durant la joventut i la infantesa potser no està tan malament, i que els pares li han transmès una sèrie de valors que acaben formant part del seu ADN moral". L'amabilitat, l'austeritat, la confiança i la constància són alguns dels que nomena la narradora fent un diccionari de tot allò que s'endú de casa. "Les ànsies de viure, el desig de llibertat i el sentit estètic, això ho ha après en un altre lloc".

Joana

Una novel·la que l'autora no hagués escrit amb vint o trenta anys. "Encara no hauria tornat a casa. Necessitava que passessin uns quants anys. I el fet de posar-li La gran família com a títol, parlar de coses personals, en el fons és un homenatge". Com també l'és haver convertit la cansaladeria en una editorial. "Circumstàncies de la vida. Va passar el que passa a les famílies, que la gent es posa malalta, es va morint, i es va haver de tancar el negoci. Durant la pandèmia, vaig fer dues coses importants per mi: llegir-me l'Ulisses de Joyce i empescar-me Cal Carré. Quan vam començar a parlar-ne amb la família, recordo que a la meva germana se li van il·luminar els ulls. Recordo aquesta mirada, i d'alguna manera, Cal Carré és un homenatge a ella, que va morir a finals de l'any 2020". Cada un dels llibres que publica l'editorial estan dedicats a la memòria de Joana Carré-Pons. "No era massa lectora, però estic segura que si aixequés el cap i veiés que hi ha 44 o 45 llibres que porten el seu nom, s'emocionaria tant que el tornaria a baixar de seguida".

L'esperança

Tant la mare com ella i la seva germana van tenir càncers de mama. "No em costa gens dir càncer. Passa molt amb vell, també, que diem la tercera edat, el casals d'avis... què coi, és el casal de vells! Reivindico l'ús d'una llengua directe i que es diguin les coses pel seu nom. Deixem-nos estar d'eufemismes. Jo el vaig tenir amb 38 anys, i ella en tenia 52 quan va morir. Hi ha gent que se salva i gent que no. Hi ha un moment de la novel·la on el narrador diu que en una situació difícil o dramàtica, cadascú fa el que pot. Aquest és el gran aprenentatge que he fet escrivint aquest llibre. Hem d'aprendre a portar-ho de la millor manera possible i pensar que ens en sortirem. Si no hi ha esperança, no hi ha vida". I La gran família és un llibre ple de vida.