"Fer esport units amb altres pacients ajuda a assimilar-ho, sentir-te més forta i et reconforta a nivell mental"

Barcelona

L'Institut Català d'Oncologia i la Federació Catalana de Bàsquet sumen forces per oferir un element més d'ajuda a pacients que es tracten de càncer. 'Bota per la vida' és un projecte que, dos cops al mes, organitza sessions d'entrenament de bàsquet adaptats a les necessitats dels participants per proporcionar-los els beneficis que aporta l'esport, tant a nivell físic com a nivell psicològic.

El Dia Mundial contra el Càncer hem escoltat a La Graderia d'El Balcó els testimonis de la Belén, una pacient de 33 anys que després de sis mesos de tractament ha superat un Limfoma de Hodgkin; la doctora Eva Domingo, hematòloga; i la Mireia Daura, la fisioterapeuta que lidera el projecte i dirigeix les sessions d'entrenament.

Podeu veure la conversa al vídeo del directe (minut 1:52:07)

Belén, pacient que ha superat un Limfoma de Hodgkin

La primera impressió de la Belén un cop finalitzat el primer entrenament és que "em pot aportar tant en l'apartat físic com al mental, psicològic. Perquè a banda dels beneficis que pugui comportar la pràctica de l'esport, el fet d'estar units amb altres pacients que hagin passat un procés semblant al meu m'ajudarà a nivell psicològic i a nivell físic."

Posa l'accent en l'apartat mental perquè, tot i que després de sis mesos de quimioteràpia ja ha superat el limfoma, "no és només quan acabes el tractament, és un procés llarg que no s'acaba mai perquè sempre tens aquella por. Però practicar aquest tipus d'esports ajuda molt a assimilar-ho a sentir-te millor, a sentir-te més forta, i oblidar-te una mica de la mala passada anterior."

Durant els mesos de tractament, aquesta iniciativa encara no estava en marxa, però creu que en el seu cas l'hauria pogut ajudar des del primer dia: "Depèn molt de cada persona. En el meu cas, quan després dels primers efectes de la quimioteràpia em sentia més cansada i amb menys ganes de sortir al carrer vaig començar amb petits passejos i fins i tot trotar una mica. Cada persona ha de conèixer el seu cos i fer el que sent en cada moment: ni obligar-se al 100% però sí intentar cada dia un passet més que el dia anterior."

Però el valor més gran que hi veu és la comunitat que es crea, perquè el procés de tractar-se d'un càncer són difícils de compartir amb qui no hagi passat pel mateix: "En els pitjors moments del tractament normalment estàs tu sol, i en aquest tipus de procés sentir-te acompanyat per testimonis semblants als teus et reconforta molt més. És molt beneficiós sobretot a nivell mental."

La part física, amb els aspectes de la fisioteràpia, també és positiu tenir una ajuda per treballar-la: "Costa sobretot al principi. Jo sempre havia fet molt esport, i del càncer ningú se'n salva: jo tenia un vida plenament sana, era molt esportista, i em va tocar. I quan després del tractament intentes fer el mateix que feies abans, és una mica frustrant. Però mica en mica el cos es va adaptant al que havia fet abans i amb l'esport es pot tornar no sé si al 100%, perquè els anys també passen, però gairebé. Amb el suport d'aquest tipus d'esports, si has perdut algun tipus de capacitat o t'han disminuit, t'ajuden a recuperar-les."

Doctora Eva Domingo, hematòloga

La doctora Domingo posa de rellevància que l'esport sempre ha de ser present en aquests processos, i que iniciatives com 'Bota per la vida' ajuden a canalitzar-ne la pràctica: "La preescripció de practicar exercici físic l'hauríem de fer tots els metges que ens dediquem a l'oncologia i l'hematologia a tots els nostres pacients, i iniciatives com aquesta ens faciliten que l'exercici físic estigui preescrit i segueixi unes característiques que són les que beneficien 100% els nostres pacients de practicar-lo."

I que, sempre adaptat a l'estat de l'organisme en cada fase de la malaltia, no hi ha cap moment en què no sigui recomanable fer esport: "El moment és sempre, si realment ho pensem. Amb diferents intensitats i segons quines precaucions hauríem de precaucions, però si podem hauríem de practicar exercici físic des del diagnòstic d'un càncer perquè els ajuda no només físicament sinó psicològicament. Trobar-se amb altra gent que ha patit o està patint aquest procés ajuda a que no et sentis tan sol, que jo crec que és un procés que per desgràcia encara es viu molt sol, el tractament contra el càncer."

Afegeix que "és important enviar el missatge que l'esport l'ha de practicar tothom. Els joves tindran unes condicions físiques més avantatjades, però la gent gran també ha de poder practicar algun tipus d'esport: moure's, caminar, nedar... el que estigui disponible o estigui recomanat en cada moment per cadascun dels metges que tracta aquest pacient."

I que és responsabilitat dels metges fomentar que els seus pacients facin alguna activitat física: "La preescripció d'exercici físic hauria de ser una cosa que puguéssim fer els metges en totes les edats i totes les circumstàncies. Potser al principi cal ser més caut, però sí poder preescriure i tenir l'ajuda de professionals com la Mireia per valorar el pacient i preescriure un exercici adequat la moment del tractament i les condicions físiques que presenta el pacient. És la preescripció més barata que tindrem perquè els fàrmacs ja sabeu que són molt cars i l'exercici físic no costa diners i té un benefici molt alt"

Mireia Daura, fisioterapeuta que dirigeix els entrenaments

La Mireia treballa amb l'Institut Català d'Oncologia a l'hora de preescriure activitat física amb pacients d'oncologia, i la seva ida sempre ha estat lligada al bàsquet com a jugadora. Unint els seus dos móns va néixer aquesta iniciativa en què intentarà ajudar un grup de dones diverses de les quals mai havien llançat una pilota a cistella: "confio plenament en elles i anirem de menys a més, en funció de com es vegin. De moment ens estem coneixent i es tractarà d'adaptar els exercicis al nivell de cadascú."

La missió principal de la Mireia és que, a mesura que avancen les sessions, els seus pacients siguin cada cop més independents: "La meva feina és acompanyar a que tinguin una millor qualitat de vida i a donar autonomia. En cap moment vull que depenguin de mi, sino que quan s'acabi aquesta intervenció puguin continuar la pràctica d'activitat física sense mi."

Amb aquesta finalitat, calcula de la manera més adequada possible la càrrega de treball físic que els pot donar: "Els fisioterapeutes tenim eines de mesura de la intensitat per saber perfectament quina és la dosi correcta que podem donar al pacient. És cert que de vegades ens podem equivocar i això es tradueix en agulletes que duren més temps. Però per això cal també donar un aprenentatge al pacient perquè es sàpiga autorregular ell mateix. Amb l'experiència ho veus, i hi ha moltes eines tant objectives com subjectives per mesurar aquests aspectes"