Dia Mundial de la Ràdio: del ChatGPT a Wad-Ras, passant per una trucada de fa quinze anys

Barcelona

El Dia Mundial de la Ràdio a El Balcó l’hem celebrat com s’ha de celebrar la ràdio: fent-la. I tot plegat, amb aquella sensació que només passa en directe, aquella que qualsevol cosa que passi pot encetar una història nova.

Què en sap la IA dels Otero?

Malcolm i Miqui Otero han estrenat el seu divendres amb una edició especial d’Els Otero que ja venia anunciada com una pel·lícula: “EL FUTUR JA ESTÀ AQUÍ!!!”. La premissa semblava clara: mirar de cara la tecnologia que “ja està canviant el món” (i preguntar-se, amb la ironia justa, si també els canviarà la feina).

El fil conductor ha estat sorprenent i delirant. S'ha tractat tot plegat d'una conversa amb el ChatGPT, que, sense antecedents, quan li han demanat què li sembla la secció, ha respost contundentment: “M’encanten!” I fins i tot ha clavat una definició que podria servir com a carta de presentació: “Els Otero brillen quan semblen més una conversa que s’ha colat a la ràdio…”

És un neguit compartit el de la ràdio i, el de tants altres oficis vocacionals, davant l’arribada de noves eines tecnològiques capaces, en teoria, de fer-nos prescindibles. Quan Els Otero han preguntat a la intel·ligència artificial si els furtarà la feina, la resposta ha arribat com una carícia: “La IA pot descriure un bar, un tren o un barri, però no pot viure’l.” I quan la perfecció d'aquella veu que responia ja començava a inquietar, ha aparegut la sospita més Otero possible: i si aquella veu que regnava la conversa radiofònica, fent de Chat GPT, en realitat, fos la de la Rosa Badia?

Una trucada de fa 15 anys que no s’ha oblidat: “Una trucada de justícia radiofònica”

Entre els records que només la ràdio sap conservar, avui n’hem recuperat un de precís i emocionant. La Miriam, una modista del barri de Gràcia, mentre treballava i atenia a la presentadora del Balcó, l’Anna Puigboltas, li va mencionar despreocupadament que fa quinze anys, havia trucat a Hablar por Hablar de Macarena Berlín. El motiu era íntim i valent: “El meu marit té 30 anys més que jo… i vam explicar com vivíem aquesta relació.” En aquell moment, diu, molta gent ho va mirar amb prejudici: “Els oients… ho veien com una persona hondurenya que per conveniència es casava amb un senyor gran.” Però el temps, com la ràdio, posa les coses al seu lloc: “Portem 15 anys junts… això no es fa per conveniència, es fa per amor.”

I aquí ha arribat la màgia radiofònica. La Macarena Berlín (avui directora d’A vivir Madrid) recordava la trucada amb una claredat que feia posar la pell de gallina: “Jo em faig por amb les trucades de Hablar por Hablar… Miriam, m'enrrecordo perdectament de la teva història." I ha rematat la retrobada amb una frase que ja queda per a la memòria del programa: “Crec que aquesta va ser una trucada de justícia radiofònica".

Sessió de cinema i debat a la presó: Culpa, estigmes i segones oportunitats

I si la ràdio és una finestra al món, avui al Balcó, aquesta finestra s'ha obert dins d'uns dels llocs on més costa que entri tot allò que queda fora. La periodista Andrea Jiménez Villoria ha entrat a la presó de dones de Barcelona, Wad-Ras, per relatar una escena que no s’oblida: la presentació del documental Flores para Antonio, candidat als Goya, dins la presó, amb la visita de la seva protagonista, Alba Flores.

L’Andrea ho ha narrat avançant lentament, travessant portes, controls i escales, fins arribar a una aula plena a vessar. Gairebé un centenar de dones hi seien en silenci, amb el projector engegat i els llums encara encesos. No era un detall tècnic, era una mesura de seguretat. Un record constant que aquell moment de cinema passava dins d’un espai hermètic com és una presó.

Quan el documental ha acabat, el públic s’ha aixecat. I abans que aparegués l’Alba Flores, s’ha sentit una frase que val més que qualsevol crònica: “Ai dios mío que ya llega.” Després, abraçades, crits, palmes i una conversa sobre culpa, estigma i segones oportunitats. Posant en evidència que el cinema, avui, també ha fet de ràdio, creant comunitat i obrint un espai on escoltar-se.

Avui, en un sol programa, la ràdio ha estat tres coses alhora: futur (amb IA), memòria (amb una trucada que torna) i present (en una presó amb escletxes de llum i cinema). I al final, el que queda és això que l’Anna ha dit i que defineix la feina millor que cap eslògan: “Quan fas ràdio passen coses màgiques.”