De ser una disciplina militar a injectar-se àcid hialurònic al penis: la història del salt d'esquí

Aquesta edició dels Jocs Olímpics d'hivern està deixant anècdotes de tota mena, des d'infidelitats fins a injeccions en parts íntimes per una suposada millora del rendiment esportiu. Aquest cap de setmana ha estat el torn de la categoria de salts d'esquí, un inici marcat per certes confessions polèmiques per part d'alguns competidors.

Els esportistes d'aquesta disciplina han confessat que s'haurien injectat àcid hialurònic al penis amb l'objectiu de tenir una vestimenta més cenyida al cos amb què augmentar la seva aerodinàmica i poder volar més lluny. Una controvèrsia que ha augmentat l'interès per aquest esport que consisteix a llançar-se d'alt a baix d'una muntanya. A l'Aquí Catalunya, l'historiador i presentador del Tren de la Història, Xavier Carmaniu, explica la centenària història d'aquest esport.

Una història que neix fa més de 200 anys i en un inici, com a entrenament militar. El primer a realitzar un salt d'esquí convertint-se així també en el primer plusmarquista d'aquesta disciplina va ser el noruec Olaf Rye, el 1809 tot i que en una gran distància. Actualment, s'ha arribat als 250 metres, però en aquella època, Rye va situar el rècord en els 9,5 metres i, tal com diu Carmaniu: "Aquest no es va injectar res, ja t'ho dic ara. Aquest va saltar com va poder i ja està".

Tot i no ser una fita destacable, la figura de Rye va ser molt transcendental a la història de Noruega, sent considerat un heroi de guerra. En aquest àmbit militar, el general noruec va tenir ull per identificar que aquella habilitat podia suposar un avantatge en combat, possibilitant una forma de desplaçar-se més eficient per un terreny propens a les nevades.

A poc a poc, Noruega va esdevenir una escola de saltadors d'esquí i aquesta pràctica es va anar allunyant de les zones de combat per a convertir-se en un nou esport. Així, van començar a sorgir nous plusmarquistes que varen pujar el llistó. Primer, Sondre Nordheim, qui va seguir el rastre de Rye, arribant als 30 metres de distància; i l'any 1912 ja van ser 45 metres de Davos.

Com explica Carmaniu, aquestes distàncies s'han multiplicat de forma exponencial amb el temps gràcies als coneixements científics, tècnics i tecnològics que s'han anat aplicant al desenvolupament de l'esport, com ara posar el cap endavant o obrien els braços en creu. No obstant això, els esquiadors varen començar a experimentar amb noves tècniques amb les que millorar l'aerodinàmica com: els braços en paral·lel, després posar-los al darrere i finalment, col·locar els esquís en forma de V.

Aquesta última, que avui en dia encara es fa servir, té el seu origen en una casualitat. A l'esquiador que va crear aquesta tècnica "se li obrien les cames i, per tant, se li obrien els esquís. Va intentar trobar la manera d'arreglar-ho, i a partir d'aquí va arribar a controlar més". El 1994 ja hi ha el rècord històric de superar els 200 metres, "una xifra molt emblemàtica", marcada per Andreas Goldberg.

Fins ara, tots els noms són masculins, ja que no va ser fins al 2014, que hi va haver salts d'esquí femenins. Si bé la disciplina olímpica comença el 1924, en considerar-se "massa perillós i poc femení", les dones no hi participaven, cosa que Carmaniu descriu com "una mentida com una casa de pagès". Segons l'historiador, ja des del 1867 és té constància de dones que feien salts d'esquí.