Pare i filla al SEM: "De petita sempre posava l'orella i de més gran li demanava els detalls"

Barcelona

El 31 de desembre de 2019 és una data que sempre recordarà la Gemma Cuartero, va ser la primera vegada que va actuar com a psicòloga d'emergències per comunicar una família que el seu fill de 17 anys havia mort amb un accident de moto. Ella tenia dubtes, però la persona que li havia demanat fer aquest servei cap ni un, era el seu pare l'Andrés Cuartero, cap de psicologia del Servei d'Emergències Mèdiques: "Estava convençut que ho faria genial". A partir d'aleshores tots dos van saber que no hi hauria marxa enrere i que la Gemma passaria a ser part del SEM, d'on ara és coordinadora de psicologia.

Pare i filla treballant colze a colze en una feina "tan dura com gratificant", coincideixen tots dos, han conversat avui a El Balcó sobre com és el seu dia a dia com a psicòlegs d'emergències i com a pare i filla treballant plegats.

L'espai de transició

Aquell primer dia de servei la Gemma va tornar a casa, com amb tots els altres serveis, analitzant com havia anat: "Allà te'n surts, però després has de treballar com tornar a casa", ha admès. "Es torna amb esperit crític, pensant en què hem fet bé i què no", ha explicat l'Andrés, "a vegades sembla tot protocol·lari i fred, però cada cas és diferent". El que necessiten, tant pare com filla i la resta de psicòlegs, és un "espai de transició", moments fins i tot "petits rituals" per tornar-se a situar a la realitat. Ell dutxa; ella esport. I si és de nit, tots dos comparteixen el ritual d'un got de llet amb colacao, això sí, un fred i l'altra calenta.

També són espais de transició els dinars a cal Cuartero, on l'Andrés es treu el trage groc del SEM i es posa el davantal per cuinar per la família. Una família que a vegades ha d'escoltar les històries de feina de pare i filla per la vocació que comparteixen.

La curiositat

Durant anys la Gemma va veure tornar el seu pare dels serveis: "Recordo molt la curiositat". L'Andrés tornava d'incidents molt mediàtics i ella volia saber què feia el professional de la psicologia en aquests casos: "El trucaven i sempre posava l'orella, de més gran li demanava els detalls". Més endavant, quan la primera passió de la Gemma, la dansa, va veure que no tiraria endavant, va decidir apostar per la psicologia, que també li havia interessat, però no s'havia plantejat mai d'anar a parar a la branca d'emergències, relativament nova i que en aquell moment "no donava per guanyar-se la vida". Va ser arran de la Covid la Gemma va veure l'oportunitat i quan van començar a treballar plegats pare i filla.

L'Andrés, per la seva banda, va començar en aquest sector de manera molt informal a Sòria, en un accident d'autobús on van morir infants. Allà va veure molt clar que "calien professionals formats" i des del Col·legi de Psicòlegs van impulsar el primer curs de psicologia d'emergències i catàstrofes. Un curs "senzill" d'unes 60 hores que van poder aplicar amb l'esvoranc del Carmel: "Em van trucar de matinada, que necessitaven psicòlegs i vaig dir que sí, els psicòlegs hem de dir que sí a tot". I així els qui s'havien format amb aquell primer curs van poder fer "les primeres pràctiques". Així han anat passant i els psicòlegs d'emergències s'han professionalitzat, ara la feina està en l'autocura d'aquestes persones que ja es comença a treballar des del SEM: "No és debilitat ni poca professionalitat, és que ets humà".