Montse Amenós, escenògrafa i figurinista: "Els musicals? M'encanta fer-los però no veure'ls"

barcelona

L’escenògrafa i figurinista Montse Amenós ha avançat al Llapis de Memòria que està treballant en La Caixa dels Trons, un llibre de converses encarregat per l’Institut del Teatre. “Em van proposar parlar del meu pas per l’Institut, tot i que he estat molt pocs anys ensenyant”, explicava. Per acompanyar-la en aquest repàs, Amenós ha triat el seu exalumne, l’escenògraf Marc Salicrú, a qui considera “el futur” de l’ofici.

Amenós reconeix que aquest projecte literari arriba en un moment de balanç. “He tingut una setmana de molta memòria”, deia just abans de repassar les cançons d’una vida que barreja incessantment vida i ofici. “Mai he sabut separar-ho del tot.”

Un dels moments més emotius del programa ha arribat quan l’escenògrafa ha recordat l’últim impacte inesperat del passat: trobar al cinema Texas un pòster antic de Troianes (1973), el seu primer treball amb Joan Lluís Bozzo. “No l’havia tornat a veure mai més”, explicava encara sorpresa.

Des d’aleshores, la seva trajectòria ha estat lligada a alguns dels projectes més importants del teatre català, especialment amb Dagoll Dagom. Antaviana, Flor de Nit i sobretot Mar i Cel, on Amenós i Isidre Prunés van crear el famós vaixell de nou metres i vuit tones que encara avui continua funcionant. “Va ser molt emocionant veure’l navegar per primer cop. Vaig pensar: això és important”, recordava.

El vaixell, que continua guardat a una nau de la companyia, és només un exemple de l’ambició escenogràfica d’Amenós, marcada sempre per un perfeccionisme tan creatiu com tècnic. “Les escenografies fan patir molt: que es pari el vaixell, que caigui una columna… Jo pateixo sempre”, admetia.

La seva carrera també inclou un Goya al millor vestuari per El niño de la luna, d’Agustí Villaronga. “Va ser molt emocionant. Jo estava embarassadíssima de la Carlota i no pensàvem ni anar-hi!”, recordava entre rialles.

Al Llapis de Memòria, Amenós no només ha repassat la seva obra, sinó també la seva vida. La infantesa entre Sant Gervasi i Gràcia, els records d’una Barcelona que encara tenia carros de gel i lleteries, i la tragèdia que amb només nou anys li va capgirar l’existència: un accident en què van morir els seus pares i una germana. Van ser les dues àvies qui es van fer càrrec dels sis germans. “La iaia Maria ha estat una figura fonamental”, deia emocionada.

També ha parlat de les persones que han marcat el seu ofici: Fabià Puigserver, el mestre; Adolfo Marsillach, amb qui va aprendre “teatre i humanitat”; i Carles Santos, que va arribar en un moment de crisi creativa i es va convertir en un regal inesperat.

Un dels passatges més colpidors ha estat el record de la seva relació professional i personal amb Isidre Prunés, que es va trencar el 1995 després de vint anys de feina compartida. “No ens vam deixar d’estimar, ens ho vam deixar de passar bé”, confessava. Tot i la distància dels últims anys, Amenós va ser present quan ell va morir, el 2014. “Sí, ens vam reconciliar.”

El programa ha tancat amb La clau de foc, de Sisa, una cançó que per Amenós simbolitza final de cicle però també esperança.

“Ha estat molt agradable estar aquí”, s’acomiadava. Un final a l’alçada d’una vida feta d’escenaris, vaixells impossibles i memòries que, com les bones escenografies, continuen dempeus.

Les cançons de la Montse Amenós:

• Flor de Nit "La Carta" ( Feat. Carme Cuesta ) - Albert Guinovart
• Gymnopédie No.1 - Erik Satie
• Lawrence of Arabia: Main Theme - Maurice Jarre
• Francisco alegre / Y sin embargo te quiero - Concha Velasco y José Sacristán
• Night and Day - Cole Porter
• La clau del foc - Sisa