"No existeix la consciència de com n'és de greu la LGTBI-fòbia"

Barcelona

El 19 de febrer era l'aniversari de Justin Fashanu. El 2026 hauria fet 65 anys, però es va llevar la vida amb 37: no feia ni una dècada que havia estat el primer futbolista professional en reconèixer de manera pública la seva sexualitat. Per això, el 2010 es va escollir la data del seu naixement per commemorar el Dia Mundial contra la LGTBI-fòbia a l'esport.

A La Graderia d'El Balcó hem conversat amb Alberto Marín, president del club Panteres Grogues, un club esportiu amb gairebé una trentena de disciplines que promou l'esport en espais segurs pel col·lectiu LGTBI; la Jordina Sangrà, coordinadora de la secció de rem de Panteres Grogues; i Marc Navarro, advocat de l'Observatori contra la LGTBI-fòbia, que registra casos de discriminació i ofereix serveis d'acompanyament i assessorament social i legal als membres dels col·lectius que els posen en el seu coneixement.

Podeu veure la conversa al minut 1:52:09 del directe a youtube:

Alberto Marín, presdident de Panteres Grogues

Dos dies abans de la conversa, el jugador del Benfica Prestianni és acusat per Vinicius d'haver-li proferit un insult racista. Tot el món del futbol s'hi aboca i el cas ocupa la primera plana mediàtica durant 48 hores. Una de les declaracions dels implicats, d'un company de Vinicius com és Tchouaméni, asseguren que "Vini diu que li ha dit 'mono', el noi es defensa amb què li ha dit 'maricón'".

L'Alberto diu amb resignació que "No existeix la consciència de que la LGTBIfòbia és igual de greu que el racisme." La sensació és que el col·lectiu LGTBI sent que les discriminacions que pateixen els seus membres resten més invisibilitzades.

Per això, a les iniciatives per commemorar el 19 de febrer, l'Alberto explica que "aquest any vam decidir posar el focus també en parlar de les discriminacions dobles: volem denunciar que no hi hagi cap persona que tingui el dret de discriminar-ne una altra perquè sigui diferent."

Analitza que "la LGTBIfòbia és una situació estructural que tenim a la societat i nosaltres sempre diem que volem canviar el món i fer un món millor, però també sabem d'on venim." Per això és conscient que "canviar una estructura que és tant de patriarcat, tan heteronormativa, tan masculinitzada... és molt complicat. Anem pas a pas generant espais on qualsevol persona pugui fer esport amb seguretat i amb tranquil·litat."

Que els actes contra el seu col·lectiu són menys visibles ho demostra que "hi ha molts atacs que no es registren, que no arriben, que te n'assabentes prenent alguna cosa després de l'entrenament, en una festa, en una casa rural quan fem alguna activitat social." Aprofundeix en què "t'expliquen que es van sentir malament amb el seu equip anterior, abans de jugar a Panteres, i per això ho van deixar. I aquestes discriminacions i aquests atacs fan més mal fins i tot."

També detalla un cas que va patir un futbolista del seu propi club: "A un jugador, en un partit li van dir 'maricón' en un moment de tensió i de baralla final. Ho vam denunciar a la lliga a la qual jugàvem, el jugador es va disculpar i va reconèixer que s'havia equivocat, i ho englobem dins de la normalització del discurs d'odi que la nostra societat ens llença. Nosaltres el que hem de fer és educar i que la gent tingui consciència que hi ha coses que no es poden fer i donar espai a tothom per molt divers que sigui."

És un context molt marcat en què és necessari que cadascú faci l'exercici d'examinar-se a si mateix per revisar i canviar els propis comportaments: "El món de l'esport sempre ha estat molt d'homes, molt d'homes blancs. I hem de començar a perdre la por de reconèixer, sobretot els que som homes blancs, que de vegades no ho fem bé."

I aquest caldo de cultiu fa que sigui molt difícil pels qui pateixen aquest tipus de discriminacions verbalitzar-les i demanar ajuda: "Costa, costa molt. Jo reconec que tinc experiències a la meva vida que estic començant a explicar ara perquè m'he adonat jo mateix que no les havia sanat. Costa molt parlar de com has patit, de com t'han dit que ets inferior a la resta, de com t'han negat un espai amb els que pensaves que eren igual que tu... és molt dur."

Però és necessari fer-ho no només pels implicats, sinó per les víctimes indirectes: "Aquest tipus de situacions que ens podem trobar i són problemàtiques, per això volem educar a la societat. Quan hi ha un insult homòfob en un camp de futbol, el problema no és només per la persona que rep l'insult. Està també en la persona que estigui allà present i sí que sigui del col·lectiu. Com ha de donar el pas per sortir de l'armari? Al final aquest és el problema: aquestes persones invisibilitzades a les que hem de donar veu"

Jordina Sangrà, coordinadora de rem de Panteres Grogues

La Jordina sap bé que "malauradament a l'esport l'orientació sexual pot ser causa discriminatòria i de delictes d'odi", però posa l'accent en què "hi ha persones, les persones trans en concret i també moltes altres dones, que senten que el món no és un espai per elles quan ho és, i l'esport és un lloc on es senten reconegudes."

Des de la seva disciplina, han fet moviments per contribuir a la integració de qualsevol persona que vulgui practicar l'esport de manera que se senti en un entorn segur: "Per exemple al rem ens hem trobat en aquesta situació i hem intentat que sigui un espai més obert i segur, hem parlat amb la federació catalana perquè els vestidors siguin mixtos i no binaris perquè aquestes persones es sentin a gust tant practicant l'esport com als llocs on el practiquen."

I és que si l'orientació sexual ja pateix grans dosis d'incomprensió, encara és pitjor en els casos d'identitat: "Les identitats de gènere no estan per a res integrades ni enteses i és un tema que no es parla a la societat, estan molt discriminades malauradament"

Marc Navarro, advocat del departament jurídic de l'Observatori contra l'LGTBI-fòbia

El Marc Navarro és un dels advocats que proveeixen assessorament jurídic a les persones del col·lectiu que reporten casos de discriminació a l'Observatori. Senyala que "l'àmbit de l'esport no és un espai segur encara: hi ha avanços però alhora també hi ha retrocessos que van en paral·lel en tot el que vivim a nivell mundial sobre discursos d'odi i de discriminació vers el nostre col·lectiu."

Al món de l'esport s'hi produeixen, cada any entre el 4% i el 4'5% d'actes discriminatoris que es recullen a la memòria anual de l'entitat: "Hi ha un creixement sostingut, que en tot cas és un creixement. Enguany encara no s'ha registrat cap episodi d'LGTBIfòbia en l'àmbit de l'esport, que no vol dir que no s'hagi produit sinó que no s'han registrat."

L'any passat, de 353 casos, 8 van succeir dins l'àmbit de l'esport: "N'hi ha de tot tipus: amenaces, agressions verbals, agressions físiques, odi, exaltació..."

Però no totes les agressions comporten una violència evident: "s'acostuma a relacionar agressions amb un puntada, un cop de puny, un insult... però també hi ha exemples com un tracte inadequat que va rebre una parella de dones en un CEM de Barcelona: van fer-se una mostra d'afecte en públic, uns petons, i un treballador del centre els va demanar que es talléssin una mica. Quan la parella va preguntar per què, el mateix treballador els va dir que per ell no hi hauria cap problemes però que altres usuaris del centre es podrien sentir ofesos perquè no ho entenen."

Per això, Navarro creu que no s'ha d'abaixar la guàrdia en cap cas en un context en què els drets i les llibertats es qüestionen des d'alguns discursos: "No ens podem quedar només en l'agressió física o verbal, la discriminació va molt més enllà. Malauradament està normalitzada per alguns partits polítics, està extesa, i no és només a nivell autonòmic sinó mundial: vivim retrocessos a nivell europeu, americà... ho veiem a tot arreu. La qüestió és no parar de lluitar i mantenir la bandera pels nostres drets."