Julio Manrique: "No hi ha manera d'escapar de la violència. És molt tossuda i et ve a buscar"

Barcelona

No és habitual veure dinou intèrprets sobre l'escenari. De fet, és la primera vegada tant pel director, Julio Manrique, com pel repartiment sencer. L'espectacle El barquer és un desplegament d'actors i actrius de diferents generacions que encarnen una família catòlica de la Irlanda del Nord. Imma Colomer i Mima Riera són dues de les protagonistes del text multipremiat de Jezz Butterworth estrenat a Londres.

19

"Es desplega la vida davant dels ulls de l'espectador, perquè, al final, viure és conviure amb persones de totes les edats", diu Manrique, director per partida doble: ho és tant del muntatge com del Teatre Lliure de Barcelona on es representa. "És com si hi haguessin moltes obres en una. Tanta gent treballant-hi, és una joia. Sempre hi ha uns ullets que han de mirar-te i alimentar-te, cada dia hi ha vincles nous. Hi ha una riquesa brutal, miris on miris hi ha algú que et sosté. Hem fet una família, és així", comenten les actrius.

No diguis res

La família Carney, concretament. El barquer se situa a la Irlanda del Nord de l'any 1981, en plena època dels Troubles, on en una granja se celebra el dia de la collita. "Els anomenats problemes van ser trenta anys d'una guerra civil que va deixar una cua de 3.700 morts, i sobretot una societat fracturada amb moltes ferides obertes. És un territori molt petit, tothom es coneixia amb tothom", diu el director sobre la peça que marca amb foc el vers del poeta irlandès Seamus Heaney: diguis el que diguis, no diguis res. "Parla dels silencis que s'instal·len a les societats travessades per aquest tipus de conflicte territorial. El text tracta sobre la violència i la mort, però també arrebossa vida. Celebra la terra com a benefactora; però aquesta mateixa terra que ens dona vida també pot ser el motiu pel qual de vegades ens la traiem els uns als altres. És una festa que es converteix en tragèdia".

Implacables

El drama soterrat i la implicació dels diferents personatges emergeix al llarg de les tres hores que dura la funció. "La tieta Pat representa la lluita que encara persisteix. El pare de la família ha fet una decisió de retirar-se de l'IRA, de cuidar els seus. Vol relacionar-se amb pau amb el país. En canvi, n'hi ha d'altres que continuen defensant el que havien defensat. Hi ha pèrdues, dolor... és molt difícil treure-s'ho de sobre a la primera", explica Colomer, i Manrique afegeix: "No hi ha manera d'escapar de la violència. És molt tossuda i et ve a buscar". Crime is crime, deia Margaret Thatcher, ignorant les vagues de fam dels joves que reclamaven l'estatus de presos polítics. "Minimitzava la lluita política. Aquesta senyora no va tenir ni un mil·límetre d'empatia. Era tan fàcil fer alguna concessió, podia atendre aquesta petició. Va ser implacable. Em fa pensar amb en Puig Antich, pobret. Aquell règim inflexible... al poder hi ha venjança. Així és impossible fer pactes, per això duren tant aquests conflictes. Avui en dia, crec que ja podem entendre que s'haurien de solucionar parlant, i no arribar a la violència", diu l'actriu.

Festa grossa

Amb una companyia tan gran, entre bastidors és una festa. "Es menja, fem el nostre crit de guerra cada dia, i celebrem. És preciós", comenta Riera. "No sabeu com ballen i canten aquests joves. És un plaer. M'he reconciliat amb la joventut!", afirma rient Colomer, que també apareix en algunes de les coreografies. És la més veterana del grup i una de les fundadores del Lliure, que aquest any celebra 50 anys d'història. "La volem fer grossa, i sobretot maca, alegre i amb sentit. Anirà més enllà de la programació. Intentarem fer coses que piquin l'ullet a aquests 50 anys de vida del teatre, activitats en l'àmbit expositiu, publicacions especials, i hi haurà festa perquè això s'ha de celebrar", avança el director.