El cop d'estat del 23-F: 45 anys després

El 23 de febrer del 1981, el tinent coronel de la Guàrdia Civil, Antonio Tejero va irrompre al Congrés dels Diputats, acompanyat de 288 membres de la benemèrita durant la investidura de Leopoldo Calvo-Sotelo, qui havia d'ocupar el càrrec d'Adolfo Suárez. Una acció que recorda el 1874, on el general Pavia, va liderar un cop d'estat, obtenint un millor resultat que Tejero. Xavier Carmaniu, historiador i presentador del Tren de la Història, explica a l'Aquí Catalunya com es van donar aquestes rebel·lions en un context en què existia la sensació que els militars havien d'arreglar la política.

Entre un cop d'estat i l'altre hi ha una diferència de gairebé 107 anys, on les circumstàncies eren molt diferents pels dos milicians. En el cas de Pavia, el general es trobava en el Sexenni Democràtic durant el 1974, un moment en què "Isabel II se'n va", i intenten instaurar una monarquia monitòria sense èxit amb el nom d'Amadeu I de Savoia. Una combinació de factors que acaba explotant quan es proclama la Primera República el 1873, una etapa complexa pel que fa al control del nou sistema, arribant a tenir quatre presidents en menys d'un any.

Enmig de tota aquesta situació, s'intenta instaurar una República Federal, una nova forma d'organització territorial la qual molts militars no la contemplen en absolut i com a conseqüència donen un cop d'estat amb la intenció d'aturar-ho. Entre ells el general Pavia, qui el gener del 1874, envia la Guàrdia Civil, igual que Tejero, al Congrés per tal de desallotjar-lo i així dissoldre les corts.

La idea inicial era fer un govern de concentració nacional, però els partits s'hi van negar rotundament. El que va a passar a continuació va ser que la tasca se li va encomanar a un altre militar, Francisco Serrano, un general que va començar una dictadura que es va mantenir durant un any, sent així el pas previ per l'arribada d'un nou rei. Tal com explica l'expert, aquesta tornada monàrquica va ser el 1875 amb el retorn dels Borbons i la figura d'Alfons XIII, fill d'Isabel II, qui havia marxat 6 anys abans.

Una situació que pot recordar al que va tenir lloc el 1975 amb Joan Carles I, de fet "és curiós, ja que és el seu besavi". Arran de la Restauració i la Transició "no van resoldre bé la situació" i com a resultat de donar suport a un altre militar de nom Primo de Rivera, es va proclamar la Segona República després d'Alfons XIII. "Segurament de tot això, Joan Carles va aprendre la idea de reforçar la seva imatge més de demòcrata quan el 23-F no acaba de funcionar".

Mai es sabrà què va passar en aquell context i com hagués acabat tot si hagués triomfat el cop del 23-F,que de fet "va anar del canto d'un duro". Atès que a Madrid hi havia la Divisió Cuirassada Brunete, amb 13.000 efectius i el "millor material de guerra que hi havia a Espanya en aquell moment". Una brigada que tenia l'objectiu de prendre els carrers de la ciutat, "però el capità general de Madrid, Guillermo Quintana Lacasi, s'hi va negar, tot i la pressió de companys". Aquesta decisió va aturar tot, ja que "com que a Madrid no passava res, a la resta d'Espanya tampoc".

El paper de la monarquia en tota aquesta situació no queda del tot aclarida, tot i que al llibre "Anatomía de un instante", s'ha fet una possible reconstrucció de la funció que aquesta institució va acomplir. Uns fets que s'han traslladat a la pantalla en format de sèrie, una producció que també narra com d'important va ser la ràdio en aquell dia d'angoixa d'incertesa. Una nit que en repetides ocasions s'ha conegut com "la nit dels transistors", ja que la ràdio era l'única manera de saber si el cop d'estat havia sigut un èxit o un fracàs.

Els ciutadans no eren els únics qui utilitzaven la ràdio per conèixer com s'estava desenvolupant la situació, sinó que eren "els mateixos diputats qui tenien un aparell de ràdio amagat i anaven seguint què passava". Carmaniu conclou que gràcies a la ràdio es va poder tranquil·litzar un país que en aquell moment estava molt espantat.