Peyu: "Cada cap de setmana ens vomita algú al teatre"

Barcelona

Lluís Jutglar, més conegut com el Peyu, ha visitat el Llapis de Memòria amb el seu estil directe i desacomplexat. Sense anorac, “m’agrada passar una mica de fred”, i amb un ull morat fruit d’un accident escènic. “A Hamlet, que és l’espectacle que estem fent amb l’Albert Pla al Coliseum, se’m va desprendre una peça d’un titella i em va quedar l’ull morat. És molt més aparatós que el dolor que em va fer”, explica.

L’obra, que només comparteix el títol amb Shakespeare, situa l’acció en una habitació d’hospital on conviuen dos pacients. Des del 23 de desembre i fins al 6 d’abril, sumen 61 funcions i prop de 60.000 entrades venudes. “És omplir l’Estadi Olímpic. 1.200 persones cada dia. És una bajanada”, diu. El treball a quatre mans amb Pla li ha descobert una nova manera de fer teatre: “Sempre havia actuat sol i és molt divertit tenir algú al costat, jugar amb les pauses i les mirades. Quan t’ho passes bé, la gent ho nota.”

Una de les cançons del seu Llapis de Memòria és Torna a casa de Måneskin, descoberta arran d’un creuer en plena pandèmia. Aquella experiència el va empènyer a aprendre italià, una passió que manté viva. “Faig dues hores d’esport i dues d’italià cada setmana. Són sagrades. Anul·lo compromisos laborals si cal. Si amb tot el que faig no em puc permetre quatre hores per a mi, és que soc idiota.”

El moment professional és intens —ràdio, teatre, projectes televisius— però defensa la necessitat de posar límits. “M’ha costat anys arribar a aquesta conclusió.”

Lluny dels focus, comparteix amb la seva parella un ramat d’unes 80 cabres a Muntanyola. Un projecte que defineix com a vocacional i poc rendible. “És molt difícil viure de fer formatges en el model actual. La burocràcia ofega els projectes petits.” Tot i així, hi creu per convicció: “El sector primari fa una feina imprescindible de gestió del territori.”

Independentista declarat, admet que el 2017 li va deixar una ferida. “No ho he sabut gestionar gens bé. No veus un camí clar i et vas sentir una mica enganyat.” Més enllà de la política, assegura que el que més li preocupa és la llengua i la cultura: “Si desapareix la nostra manera de parlar i d’entendre el món, desapareix el país.”

Criat en el restaurant familiar a les Masies de Voltregà, recorda una infantesa amb la porta oberta i els estius eterns. “Entrava gent a jugar a casa que ni sabíem qui era. Això ara s’ha perdut.” Aquell ambient, diu, l’ha nodrit com a humorista.

Avui és pare de dues filles, la segona adoptada, i viu la paternitat amb realisme. “De cop t’arriba una nena de dos anys i mig que és un tornado. És intens, però ens n’hem sortit.” També celebra un any rodó: 40 anys de vida, 20 amb la seva parella i 10 des que va crear el seu primer projecte propi.

El Peyu admet que sovint ha fet coses “perquè li venien de gust, encara que no donessin diners”. I ho resumeix amb una filosofia clara: “Fem les coses perquè ens il·lusionen. Si després funcionen i t’ho paguen bé, perfecte. Però la il·lusió és el motor.”

Les cançons del Peyu:

• Torna a casa - Måneskin
• Cant de la Senyera - Lluís Millet
• Lobo - Elena Gadel
• Un núvol blanc - Lluís Llach
• Viure Sense Tu - Antònia Font
• Fills de la Mateixa Mare - OBESES