La fiscal que investigava genocidis descobreix un cas a la seva família: "la meva identitat professional i familiar ha canviat"

Barcelona

L’atzar o la casualitat és sovint l’origen de les històries més inesperades. A Alexandra García Tabernero, fiscal a Barcelona, li va passar en un dinar familiar l’any 2013. Mentre parlava de crims de genocidi, un dels casos dels quals és experta, algú va deixar anar una frase que la va deixar glaçada: “Doncs tu precisament… el teu tiet avi va tenir problemes d’aquesta mena a l’Argentina”. Va buscar el nom a internet, però el rastre es va apagar. Dotze anys després, confirmava el parentiu i decidia investigar qui havia estat realment aquell familiar.

El descobriment era difícil d’assumir. El coronel Reinaldo Tabernero havia estat sotscap de la policia de la província de Buenos Aires durant la dictadura militar, un període marcat per tortures, assassinats i desaparicions. “La paradoxa era tan gran que jo no podia mirar cap a una altra banda”, explica. Encara més tenint en compte la seva professió: “Sent jo fiscal perseguint aquest tipus de delictes, no es pot mirar cap a una altra banda”.

Un viatge entre arxius i testimonis

La investigació la va portar a Buenos Aires. El que havia començat com una recerca documental es va transformar en una experiència molt més profunda, “Allò que començava com una cerca als arxius es va convertir en un viatge a través de testimonis vius”, explica. Víctimes disposades a compartir històries de tortura i repressió amb algú que, a més, portava el mateix cognom que un dels responsables.

A l’Argentina la memòria històrica està molt més documentada que a Espanya. Quan Alexandra va arribar als arxius de memòria, ja li havien preparat dossiers amb retalls de premsa i documents classificats. Qualsevol persona amb interès legítim podia consultar-los sense treves.

La forma d’explicar tot aquest procés va arribar gairebé de seguida. El llibre és una carta dirigida al seu tiet avi, mort abans de poder ser jutjat: “Era la manera de plantejar-li directament les preguntes que li hauria fet en persona”, explica. Una manera d’intentar establir “una comunicació impossible”. Tot i la forma de canalització, que assegura que l'ha ajudat tant en el professional com el familiar, i li ha deixat moltes respostes, també arrossega un gran nombre d'interrogants. El principal: què hauria passat si el coronel Tabernero hagués arribat a seure al banc dels acusats?. “Aquesta incertesa l’arrossegaré sempre”, admet.

“La meva identitat professional i familiar ha canviat”

Tot i que va intentar fer aquest viatge “deixant la toga a casa”, reconeix que no ho ha aconseguit del tot. La seva professió és vocacional i inevitablement ha marcat la mirada amb què ha viscut aquesta història. El procés també l’ha canviada personalment: “La meva identitat professional i familiar ha canviat”, diu. El contacte directe amb les víctimes i amb el dolor dels crims de la dictadura li ha fet veure el seu cognom des d’una perspectiva completament nova.

Carta al coronel és, al final, un intent d’entendre el passat i, al mateix temps, la búsqueda d'una fòrmula de reparar-lo, encara que sigui fora d’una sala de tribunals.