Què tenim els catalans amb 'Mar i cel'?

Hi ha tants tipus de musicals que a Anna Rosa Cisquella no li agrada la frase "no m’agraden els musicals". "Molts cops és perquè és un gènere que no coneixes", reflexiona una de les ànimes del tan aplaudit Mar i cel. Es tracta d’una obra del 1988 i hi ha diversos aspectes que n’expliquen l’èxit.

Un d’ells, enumera Cisquella, és que era el primer gran musical en català, amb una factura semblant a la del que es feia a l’estranger. En segon lloc, es va convertir en un musical amb una forta lectura simbòlica: L’himne dels pirates es va interpretar com a cant patriòtic català. "El marc mental va ser nacional i es va llegir en clau catalana", comenta. Per això va acabar esdevenint un himne.

També va ser una revolució pel que fa a la venda d’entrades: es podien comprar als caixers automàtics. A més, va ser el primer cop que es van poder penjar banderoles al carrer amb anuncis del musical. TV3 no tenia més de cinc anys de vida, i el suport de la televisió pública també va ajudar a impulsar el musical i a fer-lo arribar a tantes llars.

Mar i cel pot recordar Els Miserables. Des del bon principi, amb els primers musicals que vam fer (Glups!, El Mikado...) ens vam començar a enamorar del gènere anant a Londres a veure’n. El fantasma de l’òpera… musicals que aquí no s’havien fet mai, amb una narrativa que no era de pit i cuixa. El cas és que vam començar a viatjar molt a Londres: ens agradava molt com estaven fets, l’exigència musical amb què es produïen i també la manera com es venien i es posaven al mercat aquests productes. Evidentment, ens van influir Els Miserables, El fantasma de l’òpera i Cats.