Abans de l'Artemis II: existeix un mapa de la Lluna i té 100 anys

Barcelona

A la secció “Sabies que?” de l’Aquí Catalunya, l’expert Xavier Carmaniu, historiador i director del Tren de la Història, ha recuperat la figura de la Mary Adele Blagg, la creadora d’un dels mapes més importants de la Lluna, una figura, dona, que ha convigut que cal destacar, perquè "és normal no saber qui és", dissortadament: “Una dona poc coneguda de la història de la ciència que val la pena reivindicar”.

Una pionera de la cartografia lunar

La seva aportació va ser clau per ordenar i representar amb precisió la superfície lunar en un context temporal en què l’astronomia necessitava referents clars i fiables. La seva biografia reflecteix constància, curiositat i una vocació clara per l’estudi. Nascuda el 1858 a Anglaterra, va realitzar pocs estudis pel simple fet de ser una noia de l’època. Però, els seus orígens en el món de les ciències es remunten als llibres dels seus germans, des d’on ella va fer els primers passos. Posteriorment, va iniciar el seu propi camí acadèmic a Kengsinton, on destaca en àlgebra i alemany.

A més, van dur a terme un curs d’extensió universitària, descobrint l’astronomia i la selenografia. Va començar sent l’ajudant del professor d’astronomia d’Oxford, Herbert Turner. No gaudia d’una àmplia formació, però com que tenia una alta capacitat per l’estudi, va començar a fer anotacions i comparacions d’altres estudiosos i el 1907, quan l’Associació Internacional d’Acadèmies de Viena decideix que cal posar ordre a la lluna, es va crear un grup de treball del qual va formar part.

El mateix tindria lloc el 1920, amb la creació de la Unió Astronòmica Internacional. Com a detalls de la seva vida personal, durant la Primera Guerra Mundial, va ser voluntària assistint nens belgues refugiats a Anglaterra. Era una dona molt reservada, a la qual no li agradava gaire sortir de casa. El seu entreteniment preferit eren els escacs.

Finalment, Va morir el 1944 a Anglaterra a causa d’una cardiopatia. La seva tasca no es va limitar a dibuixar un mapa: va contribuir a construir una manera d’entendre la Lluna que ha tingut continuïtat en el temps i que encara avui es considera part del patrimoni científic i cultural.

La creació de l’estandard internacional de la selenografia

Xavier Carmaniu explica que “la Lluna s’observava i es cartografiava des de feia segles”, però que els grans mapes de referència daten del segle XVII, amb els treballs de Langren, Hevelius i Riccoli. D’aquests tres, el més determinant va ser el de Riccoli, un jesuïta italià que va establir per primera vegada una metodologia sistemàtica: va dividir la Lluna en quadrants i va assignar noms en llatí als seus elements principals.

Aquesta proposta va esdevenir la base de tot el treball posterior. A partir d’aquí, Mary Adele Blagg, juntament amb Karl Müller, va revisar aquell llegat i el va ordenar de nou amb criteri científic. Entre el 1920 i el 1935 van publicar dos volums amb els resultats. Aquell treball va acabar convertint-se en l’estàndard internacional de referència per a la nomenclatura i la cartografia lunar.

Gràcies a aquesta aportació, la Lluna es va convertir en un territori conegut i classificat, i això ha estat clau per a les missions espacials que han arribat després, com Apol·lo i Artemis. No és casual que Artemis prengui el nom de la deessa grega de la cacera, germana bessona d’Apol·lo, el nom de la primera gran missió que va portar l’ésser humà fins a la Lluna.