Jordi Bianciotto, periodista: "Rosalía està deixant de ser una mica nostra, juga a una altra divisió"
El crític de El Periódico i el musicòleg Daniel Gómez Sánchez analitzen la gira de LUX abans dels concerts de Barcelona

ENTREVISTA. Gira LUX de Rosalía
El código iframe se ha copiado en el portapapeles
Barcelona
Després d'arrencar a Lió i passar per unes quantes ciutats europees, la gira de Rosalía arriba a Barcelona amb quatre concerts al Palau Sant Jordi. El periodista i crític musical Jordi Bianciotto i el musicòleg Daniel Gómez Sánchez, autor de ladels concerts primera tesi doctoral sobre l'artista catalana, van poder assistir al primer concert del LUX TOUR i coincideixen: "no ens fem a la idea del que està passant amb ella a nivell internacional".
El concert
"No és un espectacle per impressionar, no es basa en l'efectisme", comença Bianciotto, que descriu una posada en escena simple, però que amb la presència d'una orquestra, construeix una aposta més ambiciosa que la de la gira de Motomami. "Musicalment, cobreix un espectre que no cobria a cap altre projecte anterior, de moments d'extrema nuesa i intimitat fins a simfonisme i electrònica molt contundent". Un dels aspectes que destaca Gómez Sánchez, és l'exigència física i tècnica del directe, sobretot quan apareix amb puntes de ballet. "A Porcelana fa un relevé i un bourré i tot, que és difícil i exigent. Per no ser una ballarina professional, ho va defensar molt bé!". Sobre les crítiques que posaven en dubte el directe, el musicòleg és taxatiu. "És absolutament mentida. A Mio Cristo piange diamanti vaig estar pendent quan explorava el registre agut, i està cantant cent per cent per ella. Em va doldre aquesta crítica", i Bianciotto afegeix: "No estic segur de si en un espectacle pop és imprescindible filar tan prim. S'han de poder permetre algunes llicències, i més amb una cantant que es caracteritza per cantar i ballar molt bé alhora".
A la taula dels grans
Un altre dels elements que ha generat controvèrsia és el control de la imatge amb el veto a fotògrafs professionals. "Ho hem vist amb altres artistes, també. Hi ha un afany de control total del relat que cada vegada és més fort", apunta el periodista. "És una manera de fer. Potser el que passa és que Rosalía està deixant de ser una mica nostra; està en una altra divisió, i Espanya és un país més del tauler d'escacs". Això ho confirma el reconeixement gairebé unànime que té allà on va. "Ha arribat al gran públic d'una manera massiva a escala global, i ha conquistat la crítica especialitzada, que és una cosa que no passa gaire".
Barcelona
El fenomen, però, no és casualitat. "Encara se sent a dir això de si és un producte de màrqueting sortit del no-res. Abans del disc de Los Ángeles (2017), portava cinc o sis anys sense parar de fer coses a tota mena d'escenaris de Barcelona", recorda Bianciotto, reivindicant la ciutat com a espai de mestissatge i experimentació. Gómez Sánchez, professor del Taller de Músics on va estudiar Rosalía, ho descriu com "l'efecte passadís de conservatori", una convivència de disciplines que l'artista ha sabut integrar. "Ha traslladat tota aquesta experiència acadèmica i ha elevat tot aquest art al misticisme".




