La volta al món en veler amb un nadó a bord: “No volíem abandonar el viatge, però vam haver de canviar el rumb”

Barcelona

L’11 de setembre de 2010, la Judit Mas, en Marc Puigboltas i una gossa, la Trufa, van soltar amarres amb una idea que semblava tan simple com radical: donar la volta al món. La primera parada van ser les Canàries. Des d’allà, l’Atlàntic, el Carib i tot un mapa d’illes remotes que anirien descobrint sense pressa. Vuit anys després, i molts oceans més enllà, la travessa acabaria a Sydney.

Aquell viatge, que va començar com una fugida i es va acabar convertint en una manera de viure, és avui el relat de Mar a mar, el llibre on en Marc recull les vivències al veler i experiències que van canviar-ho tot.

Fugir del sistema, trobar-se pel camí

En Marc ho tenia clar des del principi. Volia desconnectar. “Volia trencar amb la vida que tenia aquí”, explica. El projecte, en un inici solitari, va canviar quan es va creuar amb la Judit. “Ens vam trobar en el moment indicat, dues persones amb molta fam i un món sencer per menjar-nos”, recorda. La Judit, al seu costat, ho resumeix amb una frase que condensa l’inici de tot: “A la primera travessa amb el Marc em vaig enamorar d’ell i del mar”.

Amb els coneixements de navegació apresos de petit amb el seu pare, en Marc sabia on es posava, o això creia. “Un s’adona que no n’acaba mai de saber del tot. El mar canvia, el vaixell canvia i nosaltres també”, admet. De fet, assegura que avui no seria capaç de repetir exactament aquella aventura.

Després de creuar l’Atlàntic des de Lanzarote, van arribar al Carib. Allà comença una nova manera de viure: fondejats. Lluny de ports i marines, ancoraven en cales remotes, sovint sense accés a supermercats ni serveis, la qual cosa els obligava a aprendre dels oficis més primaris. Pescaven, feien pa o recollien aigua de la pluja. “Ens agradaven els llocs com més allunyats de tot millor”, explica en Marc. Els dies passaven entre el vaixell i el mar, amb una rutina que s’escapava del temps convencional, admet la Judit. “Ens despertàvem amb el sol i anàvem a dormir quan marxava”. Per la família el rellotge deixava de tenir sentit, i la vida es tornava austera, però també radicalment lliure.

Un fill enmig de l’oceà

En plena travessa, la vida fa un gir. La Judit es queda embarassada i, lluny del que podria semblar, no es plantegen aturar-se. “No vam pensar mai que s’havia acabat el viatge”, explica.

Treballar a bord embarassada no va ser fàcil. “Vaig estar fins als set mesos treballant al vaixell”, recorda. Però descriu aquell període amb una serenor inesperada: nedava, caminava per la platja i es mantenia activa. El mar, diu, també era un bon lloc per viure aquell moment.

El seu fill, l’Aleix, qui també ens acompanya a El Balcó, va néixer dins d’aquesta vida nòmada. “Era una casa molt diferent de la que tinc ara”, explica ara amb 13 anys. Per ell, aquell món era normal.

Amb l’arribada del nadó, però, tot es complica. Tant la logística, com els ritmes, com, en darrera instància, la supervivència. La família va haver de prendre una decisió dura: la Judit i l’Aleix s'havien de quedar a terra mentre en Marc continua treballant amb el vaixell, fent xàrters per poder guanyar diners. “Era l’única manera de seguir endavant”, diu. No continuar el viatge d’una sola tirada els obligava a replantejar el pressupost i la manera de viure. Però abandonar el projecte mai va ser una opció.

Els pares de l'Aleix li explicaven cada travessa, cada dificultat, i cada paisatge que trobarien amb detall. “Era qui millor ho portava”, diu en Marc. Fins i tot en moments de por i d'errors, l’Aleix confiava.

El moment de tornar

El punt d’inflexió arriba amb una necessitat esperada: l’escola. A la Polinèsia Francesa, l’Aleix expressa per primera vegada el desig d’anar a classe i conèixer noves amistats, més enllà dels nens i nenes de les illes amb qui jugava de tant en tant. Allà, però, no se sent integrat. “El feien sentir que estava fora de casa”, explica en Marc.

És en aquest moment quan entenen que el viatge ja no depèn només d’ells. “Quan tens un fill, la felicitat ja no depèn de tu, sinó que està al seu cor”, diu. "I si ell no és feliç, nosaltres tampoc.

Quan arriben a Sydney, el viatge s’acaba i també ho fa una etapa. El veler, el Ju, que els ha acompanyat durant vuit anys, es queda al port. “Ens va trencar el cor vendre’l”, confessa la Judit. Perquè el vaixell no era només un mitjà, sinó que pels protagonistes de l'aventura era casa. I, en certa manera, també el protagonista de la història.

El resultat és 'Mar a mar', un relat d’aventura, però també de decisions, renúncies i família. Un llibre autoeditat que es pot trobar a la seva pròpia web anomenada Mardetravés.