"Els meus pares no em van veure jugar fins als 24 anys, però ho van acabar entenent"

Barcelona

La Fatou Kanteh és una futbolista banyolina de 28 anys que viu la vuitena temporada a la màxima categoria del futbol estatal femení. Després del Logroño, l'Sporting de Huelva i el Vila-Real, viu un dels seus moments més dolços al Sevilla.

Però la seva passió i la seva determinació per jugar a futbol va néixer molt abans: "Vaig començar al pati del Baldiri Reixach, a Banyoles, a l'hora del pati en comptes d'esmorzar amb les meves amigues jugava a futbol amb els nens, a la tarda baixava al carrer a jugar amb el meu germà, els seus amics i els meus cosins, i així va començar el meu interès pel futbol," explica a La Graderia d'El Balcó.

Filla de pare gambià i mare senegalesa, recorda que "per mi no va ser gens fàcil perquè era dona en una família musulmana, amb una cultura en què la dona està a casa per rentar plats, cuinar... em va costar moltíssim fins que a l'institut el professor de repàs va haver de venir a casa a parlar amb els meus pares. Fins llavors no em van deixar apuntar-me al Porqueres a futbol 11, no he pogut passar per l'etapa formativa de prebenjamí."

La Fatou insistia, "en tot moment demanava que volia començar a jugar en un equip de futbol femení però a casa em deien sempre que no, que no és un esport per dones i que les dones no han d'estar al carrer, han d'estar a casa. Però jo tenia claríssim que volia jugar a futbol i que costés el que costés ho aconseguiria."

Després de marxar de casa i de Catalunya per iniciar el periple que la duria fins la Primera Divisió, primer a Logroño i després a Huelva, Kanteh va viure un dels dies més especials des que és futbolista quan, amb 24 anys, va fitxar pel Vila-Real i, quan li va tocar jugar al camp del Barça, els seus pares van anar a l'estadi a veure jugar la seva filla per primer cop a la vida: "Quan vaig fitxar pel Vila-Real, que va ser de les primeres vegades que vaig venir a jugar a Barcelona i em van venir a veure. Fins llavors, no m'havien vist jugar ni un sol partit, imagina't. Al seu cap no hi entrava que jo estigués tot l'any vivint fora de casa, perquè ells volien tenir-me a prop i controlar la meva vida, què feia i què deixava de fer, i l'esport d'alt rendiment comporta altres coses."

Era la temporada 2022-2023, no en fa ni 4 anys. Fatou Kanteh recorda que "em va emocionar, perquè van haver de passar tants anys entremig perquè acabessin entenent que la meva il·lusió era arribar a primera divisió i seguir jugant a futbol, que són anys que han perdut havent pogut venir-me a veure i no ho han fet."

Va ser la culminació d'una història que la Fatu sabia que acabaria arribant: "Fa poc, però al final tard o d'hora... jo tenia ben clar que no tiraria per terra els meus somnis i ells ho han entès amb el pas del temps. És qüestió de saber acceptar que no decideixes sobre els teus fills quan ja ténen una certa edat."

Una història familiar que completen els 9 germans de la Fatou: "el meu pare tenia dues dones i jo de ben petita he crescut amb dues mares, i casa meva sempre ha estat una guarderia perquè cada dos o tres anys venia un altre germà o germana en camí. Mai ens hem avorrit a casa, per aquesta part sempre ens ho hem passat molt bé perquè, tot i que tenim diferents edats, mai hem estat sols."

El camí futbolístic de la banyolina l'ha dut també a jugar amb la selecció del país natal del seu pare, i arran d'aquesta experiència ha fundat el Projecte Gàmbia amb què contribueix al desenvolupament esportiu infantil del seu país com a font d'oportunitats: "El Projecte Gàmbia neix després que tornés de jugar amb la selecció a Gàmbia i veure que hi havia necessitats que la gent d'allà no podien cobrir per sí mateixos. Vaig pensar quina era la millor manera d'ajudar els nens i nenes de Gàmbia per practicar esport, i moltes de nosaltres sempre tenim diversos parells de bótes i peces de roba per triar però sempre ens acabem posant el mateix. Per això vaig pensar de fer una recollida de roba i material esportiu per enviar-ho allà i donar-ho a les famílies que no poden comprar aquest material esportiu, ja que han de prioritzar portar aliment a casa."

No ha estat sola en aquesta aventura, ja que "les meves companyes em van ajudar, i a dia d'avui treballem amb acadèmies a Gàmbia. Jo hi estic en contacte i em van explicant les necessitats que ténen, i jo envio material cap allà."

L'estiu passat va visitar el país amb la seva companya al Sevilla Debora García, també catalana, de Santa Coloma de Gramenet, i relata que "viure-ho en primera persona, anar a les acadèmies, escoltar les necessitats que ténen, entregar el material, veure les cares de felicitat de les nenes i els nens... omple moltíssim i dóna forces per seguir endavant amb el projecte."

Kanteh explica que a Gàmbia li toca fer pedagogia: "Quan vaig allà intento adaptar-me a elles, al seu ritme de vida, fer-los entendre que anar a la selecció és una oportunitat que obre moltes portes, que siguin elles mateixes... i moltes vegades intento portar-los ajuda: demano a companyes d'aquí bótes, guants, perquè allà és molt difícil d'aconseguir: si aconsegueixen diners abans optaran per comprar menjar que material esportiu."

A nivell futbolístic, viu segurament la temporada més plàcida des que és a Primera Divisió, amb protagonisme amb un Sevilla ja salvat des de fa setmanes i ben instal·lat a la primera meitat de la taula: "és el primer any des que estic a Primera Divisió que arribo a les últimes jornades tranquil·les, passant-m'ho molt bé i no pensant en la part baixa de la taula, ho estic gaudint moltíssim."

Una situació que mereix reconeixement, més enllà dels focus que acapara sempre el projecte referent mundial del Barça Femení: "és una lliga a part de la del Barça, els equips de mitja taula tenim el nostre repte personal de quedar el més amunt possible de la classificació. És molt complicat anar sumant de tres en tres, a la mínima que et despistes se te'n pot anar la victòria."