Hugo Silva: "Ara el que mana és l'espectacle, alguns actors polítics ho han entès molt bé"

Barcelona

Quan Hugo Silva tenia 20 anys va decidir deixar la feina d’electricista i apostar pel seu gran somni: ser actor. Amb els anys s’ha convertit en un d’aquests intèrprets que han acompanyat milers de famílies tant des de la petita pantalla com des del cinema: Al salir de clase, Los hombres de Paco, Ocho apellidos marroquís, El ministerio del tiempo, Mentiras y gordas... Al llarg de la seva trajectòria ha treballat tant en comèdies com en thrillers i cinema d’autor, consolidant una carrera versàtil que l’ha situat com un dels intèrprets habituals en projectes de gran difusió.

Aquest dilluns ha passat pel programa Aquí Catalunya per presentar la ficció sonora El partido del poder, on dona vida a Santi Galán, candidat a presidir el govern del país. Està dirigida per Joan Prats i busca reflexionar sobre les ombres i les llums darrere de l’ascens al poder. A la vida real, Silva explica que en alguna ocasió l’han temptat perquè donés suport públicament a partits polítics, però que sempre s’hi ha negat. Opta per manifestar-se de manera individual davant situacions que considera injustes, com la situació a Palestina, que qualifica de “salvatjada”. “No és que em sembli bé o malament, és que no em veig dins d’unes sigles polítiques”, manifesta.

L’actor reflexiona que vivim “un moment curiós”, perquè “el que ara mana és l’espectacle”. A ulls seus, hi ha una mena de “política de l’espectacle”, de dirigir i gestionar “a cops de tuit”. Considera que alguns actors polítics han entès molt bé aquest context i l’aprofiten: “Hi ha qui munta pollastres cada setmana per tenir l’ambient caldejat i situar el focus a un altre lloc”, critica. En aquest sentit, assegura que ell no té intenció de fer el salt a la política i que prefereix mantenir-se al marge d’aquest soroll mediàtic.

Silva explica també que fa temps que va decidir abandonar la xarxa social X, perquè considera que “al final, tot és espectacle”, i admet estar “bastant escaldat” amb el funcionament de les xarxes socials: “Ja sabem qui controla els algoritmes, no és una partida justa”. Per això, defensa la necessitat d’una mena de “contrarevolució o contracultura” des d’altres espais més tranquils i menys polaritzats.

Davant l’auge de l’extrema dreta i dels discursos que considera amenaçadors cap al món de la cultura, l’actor creu que entrar-hi en confrontació directa “és entrar al seu joc”. “No m’agrada viure amb por”, afirma, i afegeix que no creu que cap gestor polític vulgui perjudicar la indústria cultural només per desacords ideològics. Sobre les amenaces de formacions com Vox de retirar subvencions al sector cultural, considera que aquests missatges responen més a l’impacte mediàtic que no pas a una voluntat real de govern.

Finalment, Hugo Silva reconeix que el síndrome de l’impostor l’ha acompanyat durant gran part de la seva carrera, tot i que amb els anys assegura que ha après a gestionar-lo. “Estic més relaxat en tots els sentits, també amb mi mateix”, diu. També reivindica la sort com un factor clau en la professió: “Hi ha molta gent bona que no ha arribat, que no ha pogut dedicar-se a la interpretació tot i ser molt bona”. Segons l’actor, el món de la interpretació no és tan diferent d’altres professions: cal una combinació de talent, suport i oportunitats.

Una ficció radiofònica amb la veu d'Hugo Silva

El partido del poder és una ficció sonora que s’endinsa en els mecanismes interns de la política i en les estratègies de poder que s’amaguen darrere les campanyes electorals. La història segueix l’ascens de Santi Galán, un candidat carismàtic que es mou en un entorn marcat per assessors, pressió mediàtica i decisions ètiques complexes, on la imatge pública sovint pesa més que la veritat.

La producció aposta per un format immersiu que combina interpretació actoral, disseny sonor i ritme narratiu cinematogràfic, amb l’objectiu de fer que l’oient entri dins el relat com si fos un observador privilegiat del poder. A través dels seus capítols, la ficció explora la construcció del lideratge polític i les contradiccions personals que implica arribar a la presidència d’un país.