Què és l'arquitectura de guerra?

Barcelona

El concepte d’arquitectura “de la por” és molt menys abstracte del que sembla. Les ciutats no són només el resultat de l’estètica, l’economia o el creixement. Són una resposta directa a una cosa molt més primària: la por. I això ho canvia tot, perquè cada època històrica ha definit de manera diferent què és una amenaça. I aquesta definició és la que ha acabat dibuixant les ciutats.

Ho explica l’arquitecta Carlota Casanova al programa ‘Aquí Catalunya’, que ha posat el focus en els materials de construcció de guerra: “elements de protecció que construïen i definien el concepte de ciutat”. L’arquitecta explica que muralles com les d’Àvila o Barcelona delimitaven clarament l’espai urbà, mentre que altres, com la Gran Muralla Xinesa, tenien una funció defensiva i simbòlica. “No només servien per protegir-nos de l’enemic, sinó també d’éssers mitològics com els dracs”.

El canvi arriba durant la Primera Guerra Mundial, quan apareix l’aviació militar. “La por ja no està només a nivell de terra, sinó que ve del cel”, reflexiona. En aquest punt, es van desenvolupar els famosos búnquers. Durant la Guerra Civil, a Barcelona es van construir prop de 1.300 refugis per protegir la població civil. Casanova fa una distinció molt important: “Hem de diferenciar entre els búnquers i les bateries antiaèries”. Per exemple, els búnquers del Carmel són en realitat bateries antiaèries perquè estan a la muntanya, no sota terra.

Tot i així, hi ha búnquers que es poden visitar, com el del Poble-sec. L’arquitecta detalla que a la visita “s’entén molt bé l’angoixa que es viu”: espais estrets, passadissos amb forma de ziga-zaga per evitar l’impacte directe de bombes... “Hi ha un cartell on posa que no es pot parlar de política, religió o futbol”, el qual reflecteix un esperit col·lectiu: “a fora podem discutir de tot, però aquí som la mateixa societat i hem d’estar units”, interpreta l’arquitecta.

Europa sota terra

Durant el segle XX, la construcció de búnquers es va intensificar arreu d’Europa. “Els nazis van fer de la guerra un patrimoni constructiu bestial”, assegura l’arquitecta. Algunes d’aquestes estructures, com el búnquer on va morir Hitler, estan parcialment destruïdes intencionadament, ja que “es volia evitar que fos un punt de trobada de neonazis”, explica Casanova.

Durant la Guerra Freda, Europa es va obsessionar amb la defensa i la protecció dels països. El cas més extrem és Albània, on es van arribar a construir fins a 750.000 refugis, és a dir, 5 o 6 búnquers per quilòmetre quadrat. “Com que tothom podia atacar-te i ser espia, la protecció es va tornar una obsessió”, reflexiona l’arquitecta.

Del refugi al turisme

Actualment, alguns d’aquests refugis han canviat completament de funció i s’han convertit en hotels. “És molt divertit, a la web d’Airbnb trobeu llocs increïbles per dormir”, comenta Casanova. Fins i tot hi ha construccions on es pot descansar a molts metres sota terra, “com si fos el metro”, compara.

Pel que fa a les infraestructures urbanes, no totes estan pensades per actuar com a refugi. “El metro de Barcelona no és el més adequat”, afirma l’arquitecta. En canvi, ciutats com Kíev, Seül o Pyongyang sí que han desenvolupat xarxes subterrànies per resistir conflictes. A la Xina, fins i tot, hi ha estacions de més de 100 metres de profunditat, construïdes amb una clara voluntat de refugi.

A les universitats públiques ja no s’explica Antoni Gaudí

“Mai us han explicat alguna cosa de Gaudí a la universitat?”. Aquesta pregunta descobreix una realitat sorprenent sobre els estudis d’arquitectura. L’arquitecte ha estat absent dels plans d’estudis en aquest sector.

El principal motiu és ideològic i històric: “l’escola està basada en el corrent modern, conegut com Bauhaus, que va sorgir després de les avantguardes”, apunta l’arquitecta. Aquesta línia, caracteritzada per línies rectes, simples i capses quadrades, era “una espècie de rebuig als moviments modernistes”; es van substituir els moviments més regionals per una unificació internacional.

Tot i així, sempre hi ha hagut interès internacional per Gaudí: “Hi havia japonesos que venien expressament a Barcelona per estudiar Gaudí”. Fins i tot, “alguns companys meus van anar a fer càtedres sobre Gaudí al Japó”, explica Casanova. Malgrat el reconeixement global, la seva presència a les aules continua sent limitada: “A Història de l’Arquitectura sí que vam estudiar art nouveau, amb figures com Victor Horta, però jo no vaig sentir parlar de Gaudí mai”, assegura l’arquitecta. Només el va treballar en una assignatura optativa, centrada en tècniques com el trencadís: “el vam fer amb les nostres mans i ens vam cremar”, recorda.