La directora de Vogue a Espanya: “Jo vaig començar sent Anne Hathaway”

El diablo viste de Prada 2 arriba dues dècades després de l’estrena de la icònica primera entrega, actualitzant la seva mirada sobre la indústria de la moda i el periodisme en un context profundament transformat per la digitalització i la globalització. Aquesta nova pel·lícula reprèn l’univers de les grans capçaleres editorials per mostrar com conviuen avui el poder tradicional de les revistes amb l’auge dels influencers i les noves formes de comunicació. A més, compta amb un atractiu afegit: el retorn dels seus quatre protagonistes originals, la complicitat i entusiasme dels quals aporta una energia renovada que contribueix a mantenir viva l’essència de la saga.

En aquesta segona part, la història s’endinsa en els desafiaments actuals del sector editorial, explorant els canvis en els processos creatius, les tensions entre el món clàssic i el digital i l’evolució dels rols dins de les redaccions.

Pel programa Aquí Catalunya ha passat Inés Lorenzo, directora de Vogue a Espanya, per analitzar la connexió entre la ficció i la realitat de la revista. Lorenzo destaca l’estreta relació de Vogue amb l’univers que retraten aquestes pel·lícules: “hi ha moltes coses en comú amb la pel·lícula, tant en la relació privilegiada amb el món de la moda i aquesta posició de poder i marca icònica, com en tots els processos que es narren a la segona part”. També subratlla que des de la revista han hagut d’afrontar reptes similars als que apareixen a la pantalla, com “la digitalització i la internacionalització”.

A nivell personal, Lorenzo reconeix que se sent identificada amb diferents moments de la història. Recorda que, als seus inicis com a becària de bellesa, es veia reflectida en el personatge protagonista: “és divertit perquè vaig començar sent Anne. Quan vaig anar a veure la primera part, hi vaig anar amb els meus pares, era la becària de bellesa, i els deia ‘mireu, això és el que jo faig’”. Una etapa marcada per l’aprenentatge pràctic, per “resoldre allò que no t’ensenyen a la universitat”. Tot i que matisa que “no és tan surrealista com la pel·li, que està portada a l’extrem”, admet que existia una connexió clara amb aquella experiència inicial.

Amb el pas del temps, el seu rol ha evolucionat cap a posicions de més responsabilitat: “ara estic més en el paper de Miranda”, tot i que puntualitza que “en caràcter i model de treball estem força lluny”. Lorenzo també ha reivindicat la implicació de l’equip de Vogue amb la pel·lícula.