El primer Mont de Pietat

Alcoy

Els Monts de Pietat o «montepíos» eren institucions benèfiques on les persones sense recursos podien obtindre diners empenyorant els seus bens per a satisfer una necessitat urgent sense haver de contractar cap crèdit. Per extensió un «montepío» era qualsevol entitat de préstec sense interés.

El primer Mont de Pietat va nàixer a Itàlia en el segle XV per iniciativa dels franciscans com una forma de combatre la usura, ja que en aqueixa època era usual que els prestadors cobraren interessos altíssims.

Fa 400 anys, a l’octubre de 1622 el retor Sebastià Marimon va fundar el que es considera el primer mont de pietat d’Alcoi. Va ser creat per ajudar els llauradors pobres que es quedaven sense llavor per a la collita.

Per a la seua gestió s’hi va nomenar una junta d’administració formada per cinc membres rellevants de la vila: el retor (que tenia vot determinant), el justícia i els tres jurats, l’escrivà (que portava el llibre de comptes) i el cambrer de la vila, que s’encarregava del control de l’almodí.

Per a adjudicar la llavor van fixar un sistema de repartiment:

- primer, en la festa de sant Mateu, el 21 de setembre, es feia crida pública en els llocs de costum per a informar de l’inici del termini de quinze dies, fins al 6 d’octubre, perquè els interessats ho comunicaren als administradors. També el retor o el seu vicari ho recordaven en missa.

- iniciat el termini, l’escrivà confeccionava un llistat de peticionaris

- conclòs el termini, s’hi realitzava el repartiment fixant unes prioritats:

- primer, els llauradors pobres que treballaven ells mateixos el camp;

- segon, els propietaris que vivien a Alcoi i també explotaven els camps;

- finalment, els pobres de solemnitat amb família i que no podien menjar.

Després es publicava una relació dels afortunats però no rebien la llavor fins que no tenien els camps adobats per a sembrar. Així s’evitava que es menjaren el forment.

Després tenien un any per a tornar el blat sense interés, però en bones condicions.

Cada 9 de setembre es revisava que tot el blat prestat l’hagueren tornat i així podien tornar a fer el seu repartiment. En cas que algú no l’haguera tornat, els administradors tenien obligació d’embargar-li els béns fins a la suma del deute.

A més, si el «cambrer» observava que arribat el dia de la Candelaria, 2 de febrer, encara quedava blat per a repartir, com ja no podia sembrar-se, llavors el lliurava als pobres per a menjar.

El fundador havia disposat que no s’havia de cobrar cap interés pel préstec de la llavor i que les despeses de gestió havien de cobrir-se amb un censal. Malgrat la seua intenció, el consell, en no existir esta renda, va ordenar que s’aplicara un interés sobre el blat prestat.

Poc després se li va agregar una altra almoina, fundada quasi quaranta anys abans per un altre retor, mossén Joan Batiste Caro, qui en el seu testament havia deixat una part de la seua herència per a dotar una beca d’estudiant pobre en el col·legi de Sant Tomàs de Villanueva de València per a un jove natural d’Alcoi, i altra per a pobres i per a casar òrfenes també naturals d’Alcoi. Els diners donats a estes òrfenes per a casar-se, és a dir, la dot, en realitat era un préstec sense interés que havia de ser retornat quan moria la beneficiària.

Per a fer-nos una idea del capital que representava esta almoina, el 15% era per a pagar la beca anual d’estudiant i la resta es distribuïa entre els pobres i les òrfenes.