Símptomes del canvi

Alcoy

Bon dia. Passen coses que ens diuen que el món està canviant. Fa poc estàvem fent-nos una cerveseta a la Torre de les Maçanes i a les dues taules del costat nostre hi havia set persones, set, que no parlaven entre elles, no bevien, no picaven, estaven els set mirant el mòbil, i puc assegurar que lluny de fer-me gràcia l'escena, em va inquietar sobre manera. Una cosa és saber que els mòbils són segregadors, aïllants, i altament addictius, i una altra és veure-ho d'una manera tan palmària davant els teus nassos.

Quan van tornar en si, quan van recuperar la normalitat i van tornar al lloc dels éssers humans després d'apagar el mòbil, tenien la cervesa calenta i les tapes fredes. O siga, que queden amb els amics per compartir un temps agradable i la reunió es converteix en una cosa surrealista amb un grup de persones juntes amb el cap ajupit mirant unes pantalles, i en silenci. Per menys va caure l'Imperi Romà. Si això no és decadència, que vinga Bill Gates i ho explique. O si no l'altre, Zuckerberg, el de Facebook, que es pensarà que és com Déu creant universos electrònics.

Un altre símptoma important de canvi el tenim en l'alimentació. Quan vaig als supermercats, tinc la desagradable impressió de ser un ciutadà d'una societat malalta. Mires per on mires, tots els aliments venen ara sense alguna cosa: sense sucre, sense greixos, sense lactosa, sense nata, sense gluten, sense cafeïna, sense estabilitzants, sense conservants, tot és 0/0 o Sin, i Bajo en Sal, clar. El desastre és absolut. Com si estiguérem tots malalts. Estic per jugar-me un xocolate amb xurros de farina integral que este estiu tindrem als supermercats orxata de xufa sense xufa. Diuen que és sa i la gent pica. Als productors no els importa la nostra salut, els importa que cregam que això és bo i ho comprem.

I un altre canvi: estava a Mercadona l'altre dia i portava diverses coses a les mans, això que compres més del compte, i em van caure dos paquets a terra; com portava també un penjoll de plàtans i altres coses, vaig tardar uns segons a reaccionar canviant-me els plàtans a l'altra mà, i en això que ve un home àgil i resolutiu que sense més dilacions dobla el llom i arreplega els paquets que m'havien caigut i me'ls dona amb un somriure a la boca. I era l'alcalde. Xé, quin gust! Fa només uns anyets, un alcalde era incapaç de fer una cosa així, ni s'haguera dignat mirar, comencem perquè no aniria ni als supermercats. Em vaig sentir... no sé, vaig sentir, per fi, que el meu vot tenia valor.