La construcció de la nova església parroquial de Santa Maria

A principis del segle XVIII l’assumpte que més preocupava al clero era l’aspecte ruïnós que presentava l’església major de la vila. La situació era tan greu que l’última visita pastoral abans d’acabar el segle XVII va ordenar la construcció d’una nova església parroquial. Un consell general de veïns va rebre al rector, el qual, a més de referir l’ordre de la visita pastoral, va exposar el problema de la distància de l’església a alguns barris, motiu pel qual hi havia fidels que morien sense poder rebre l’extremunció. També era molt important la falta de capacitat de l’antiga església.

Els veïns van aprovar que la nova església parroquial seria finançada amb la cisa sobre la carn. També van decidir el lloc on seria ubicada, al costat de la muralla i del carrer major. L’església tindria dues portes principals, una que donaria al carrer major i l’altra a la placeta del Jugador. Aquesta placeta estava situada entre el carrer Sant Tomàs i la porta del convent de Sant Agustí, i es deia així perquè era el lloc on es jugava al joc de pilota.

En triar aquest lloc per a la nova parròquia, calia també demanar permís als agustins pels drets que tenien les comunitats religioses de no poder fundar unes prop de les altres.

Tot i això, les circumstàncies adverses posposaren l’intent de construir el nou temple parroquial, ja que la guerra va agreujar la penúria econòmica. A més, per a poder pagar la quantitat de multes que van imposar els ocupants borbònics, van decidir agafar els diners acumulats per a l’obra.

Finalment, el 19 de març de 1723 hi va haver una reunió en l’antiga parròquia, a la qual van acudir el clero, l’Ajuntament i quasi 400 veïns per a acordar l’inici de les obres. El mestre d’obres elegit va ser el valencià José Vilar Miralles. Després de posar en marxa els contractes d’obra i comprar els solars, el diumenge 27 de maig de 1725, festa de la Santíssima Trinitat, va ser col·locada la primera pedra de la futura parròquia de Santa Maria.

L’obra lògicament va costar molt, tant de diners com de temps, puix va tardar més de 40 anys. Finalment, l’obertura estava prevista per al 1768 i així fer-la coincidir amb la celebració del segon centenari del Sant Sepulcre. Però a última hora va sorgir un fort conflicte entre l’Ajuntament i el clero a l’hora de col·locar els escuts en la façana i d’ubicar els bancs dels regidors. Pel que fa als escuts, el clero volia que només hi haguera dos, el reial i el de la parròquia, mentre l’Ajuntament defensava només el seu escut i el reial. Pel que fa als bancs, els regidors volien ocupar un lloc de preeminència. El rector, en vore que els regidors ordenaven als obrers posar els bancs on ells volien, va agafar les claus i no va deixar entrar ningú més en l’església.

La disputa va allargar-se sis anys i va intervindre també el prior del convent de Sant Agustí per a tractar de posar pau entre les dues parts. Finalment, l’Ajuntament i el clero firmaren una concòrdia quasi deu anys després.

Amb la nova església parroquial funcionant, quedava per saber què passaria amb l’antiga. L’Ajuntament era partidari de mantindre el seu ús religiós per a donar servici als barris veïns, però el clero no decidia res i a poc a poc l’antiga església s’enrunava fins que en 1786, gràcies a una fundació privada, va ser destinada a hospital.

Tota la història sobre aquesta parròquia de Santa Maria la podeu consultar més àmpliament en el llibre de José M.ª Soriano, «Història de la construcció de la nova església parroquial d’Alcoi (1697-1812)».