La defensa del patrimoni històric

Alcoi

«La intelectualidad alcoyana, contra la demolición del Palacio de Albors» i «Hay que salvar el Palacio de Albors» són alguns titulars del periòdic Ciudad, del 2 d’abril de 1974, que demostren una ciutat o, almenys, una èlit social consternada per la pèrdua patrimonial que la ciutat estava patint en pocs anys, ja que cal recordar la recent demolició del col·legi de les Esclaves i de l’antiga Casa de Beneficència, entre altres.

La denúncia de la projectada demolició del «Palacete» d’Albors va ser formulada pel jove historiador de l’art Adrián Espí en 1972, a la qual va seguir la del periòdic Ciudad. La pressió dels uns i els altres va obligar l’Ajuntament a tramitar un expedient a Madrid sol·licitant la declaració del «Palacete» com a monument d’interés artístic local.

No obstant això, la Direcció General de Belles Arts, després de rebre un informe desfavorable de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando, va resoldre arxivar la petició i, per tant, deixar sense protecció l’edifici.

Segons l’Acadèmia, literalment, «dicho Palacio no reúne, ni por la época en que fue construido ni por hecho memorable alguno acaecido en el mismo, así como tampoco, y de otro lado, por su desequilibrado conjunto arquitectónico carente de armonía y composición general, del que únicamente destaca, como por separado su afrancesada fachada principal, no reúne, las debidas circunstancias que puedan hacerle digno de merecer la monumentalidad con que se le desea calificar por el Ayuntamiento de Alcoy, oficialmente Monumento Histórico Artístico de carácter Local, ya que su valor histórico es completamente nulo y su valor artístico, muy relativo».

El popular «Palacete» d’Albors és un habitatge per a ús particular construït cap a 1873 per encàrrec de l’industrial i financer Rigoberto Albors Monllor, qui va obtindre llicència d’edificació en el solar d’un antic barranc terraplenat a canvi de cedir terreny per a parc públic, l’actual Parterre o plaça del Pintor Gisbert. L’edifici és d’estil eclèctic, però no es conserven els plànols originals. Crispina Ruiz atribuïx l’autoria al mestre d’obres Rafael Masià, qui alça altres edificis amb elements decoratius semblants pels mateixos anys.

Rigoberto Albors Monllor va nàixer en 1839 heretant una bona fortuna, però el seu excel·lent ull per als negocis va fer que el capital original l’incrementara fins a convertir-se en un dels majors d’Alcoi. Va posar el finançament necessari per a la fundació de Monte de Piedad, i va ser el soci principal de la Societat del Gas, que va permetre que Alcoi figurara entre les deu primeres ciutats d’Espanya a disposar d’enllumenat públic. Després dels fets del Petrólio, en la qual va perdre al seu oncle, Agustí Albors, Rigoberto va patir en carn pròpia la fragilitat de les instal·lacions fabrils, algunes d’elles consumides per les flames, per la qual cosa va impulsar al costat d’un xicotet grup d’industrials la creació de la societat asseguradora «La Unión Alcoyana».

Rigoberto no només invertia a Alcoi, sinó que entre 1870 i 1885, associat amb el seu germà Emeterio, estableix a Còrdova la Casa de banca «Albors y Escalambre», dedicada, principalment, al préstec hipotecari. L’altre titular d’esta banca era José Escalambre Neira, vicecònsol de Turquia, comerciant i banquer. Era també administrador de la sucursal del Banc d’Espanya a Còrdova, com Rigoberto Albors ho era a Alcoi. La societat «Albors y Escalambre» va entrar en liquidació en 1888, alhora que José Escalambre Neira formava una nova societat col·lectiva.

Fotografia: «Palacete» d’Albors, en 1974. Foto: Carlos Coloma (Fototeca municipal d’Alcoi, BIVIA)

Sigue el canal de La SER en WhatsApp, donde encontrarás toda la información, el deporte y el entretenimiento: la actualidad del día y las noticias de última hora, los mejores vídeos y momentos de la radio, entrevistas, reportajes y mucho más.