Jo acuse

Alcoy

No sé si vostés coneixeran l’article que Émile Zola va publicar a la premsa francesa a finals del segle XIX. Un text que acabà amb un procés que va fer trontollar al govern del seu país a propòsit d’un cas d’antisemitisme. És una de les fites històriques del periodisme mundial. Jo no vull ser pretensiós, però em va bé anomenar-ho per a plantejar la columna de hui.

Jo acuse el president de la Generalitat Valenciana -allò de Molt Honorable ho deixem estar que certs epítets se’ls ha de guanyar un- de mentir de manera reiterada, contradient-se ell mateix, per tal de salvar el seu estatus. L’acuse també de no estar a l'altura de les circumstàncies, de no ser humil i acceptar l’ajuda que, desinteressadament se li ha anat oferint, i de menyspreu a la ciutadania a la qual ha de representar.

Jo acuse el president del país de no haver pres decisions contundents davant la paràlisi i l’apatia que el govern valencià mostrava, i de no haver-ho fet o per inoperància o per càlcul polític, que encara és pitjor.

Jo acuse el líder del Partit Popular de manejar com una titella al seu baró valencià, tallant-li i nugant-li fils segons li interessés tenir un escut darrere del que amagar-se. L’acuse de manera anticipada de deixar-lo caure al fang quan ja no li siga de cap valor.

Jo acuse el Rei Borbó d’aplegar tard i sols per a passejar-se. Sense ànim d’arromangar-se a traure fang, que molt no pot fer, però ser exemple a molta gent l’ajuda. També l’acuse de tindre una mica de dignitat, li va en el càrrec, i aguantar el xaparro. Almenys aquí va actuar com a professional.

Jo acuse el màxim accionista d’una cadena de supermercats valencians de supèrbia, malparlant a un client que l’acusava de posar en perill als seus treballadors, dient-li que mentia quan al mateix temps circulaven vídeos mostrant tot el contrari.

Jo acuse als bombers; francesos, catalans, malaguenys, valencians i de tants altres llocs que no han dubtat a vindre a tirar una mà per davant de les calculades decisions que es prenien més amunt.

Jo acuse a joves de Segòvia, Barcelona, Tres Cantos, Lugo, Osca, Madrid i mil llocs més de solidaris, despresos i de lluir un cor més gran que el desert del Namib.

Jo acuse a la societat valenciana, especialment als joves de nou, de recuperar l’esperit d’un poble feiner i mostrar la seua resiliència enfront de una de les majors catàstrofes viscudes al darrer segle.

Davant totes aquestes acusacions, jo demane que el destí, el karma o posen el nom que consideren, premie o castigue segons els mèrits i demèrits de cadascú. Miren vostés si soc poc innocent.