Viatger encabronat

Alcoy

Quan el francés, de país no de cognom, Jules Verne, va escriure el seu popular relat, al voltant de Willy Fogg i l'aposta amb els seus companys de club respecte a si podia o no fer la volta al món en vuitanta dies, de segur no va tindre en compte les vicissituds que els mitjans de transport porten emparellades a l'actualitat.

Ja els he parlat en altres ocasions de certa estança delirant al JFK de Nova York o del disbarat dels trens alemanys per culpa de l'excessiva mania burocràtica dels oriünds d'aquell país. Hui en quede a la pell de bou, no cal anar més lluny, ni recercar més enllà.

Qui em coneix de prop, sabrà que l'única funció a la vida que m'ha fet el carnet de conduir ha estat la de traure la pólvora per al cop fester. Em moc molt per feina, sense cotxe, i això em porta a tindre un mapa mental de totes les combinacions possibles per a viatjar d'un lloc a altre. Els assegure que l'emoció d'anar enllaçant vols, AVEs, rodalies, autobusos, Ubers, Cabifys, taxis i Blablacars, és més adrenolítica que la final de billar a tres bandes disputada a Tailàndia el mes de setembre.

La passada setmana sense anar més lluny, en sis dies, vaig patir retards, cancel·lacions i pèrdues de mitjans de transport als quatre viatges que em van portar d'Alcoi a València, Oviedo, Màlaga, Madrid i altres tantes etapes intermèdies. Vaig passar més hores a estacions i aeroports que a la cua de la finada CAM de l'Alameda -recorden?- Un despropòsit tan gran que, fins i tot, em va fer acudir a buscar consell a una sacerdotessa de camdomblé que viu al carrer Pintor Cabrera, per a veure si algú m'havia tirat un mal d'ull.

Al retard d'un avió que eixia d’Astúries perquè a Madrid hi havia més boira que a Whitechapel a l’època de l’amic Jack, s'afegí el de l'AVE de María Zambrano a Almudena Grandes que em va fer perdre la connexió del de Clara Campoamor a Joaquín Sorolla, malgrat la carrera a l'estil French Connection que em vaig pegar d'una estació capitolina a l'altra. Per cert, com està ara Chamartín, mare meua! Sembla el laberint de Creta amb minotaure inclòs. Tot allò va fer que, per unes coses i altres, vaig acabar amb tres bitllets per al recorregut Madrid Valencia de tres companyies distintes i tres hores quasi semblants per agafar-lo. Un verdader disbarat rematat a un punt d’avituallament d’origen argentí, on vaig adquirir una cervesa tíbia i tres de les seues famoses empanades farcides de diversos continguts que competien entre elles pel premi al pitjor cocotet sud-americà.