Sense ànim d’insultar

Alcoy

Bon dia! No fa tant treballar a un banc era un senyal de distinció. Ho recordeu? Estava ben vist. Passejant per Cervantes la gent dia: “Mira Fulanita, s’ha casat amb Sutanito, que és banquero”, i això era tot un èxit social. Ara, els pobres empleats de banca es senten víctimes col·laterals d’eixa espècie infrahumana que són els seus ‘jefes’, els autèntics ‘banqueros’, tan eficients, tan guais, que no paren de guanyar milers de milions a força d'estafar-nos a tots amb la permissivitat còmplice dels governs, que els donen suport i permeten que perpetren tota classe d’abusos.

Per la seua cobdícia depredadora sense fi, els pobles s’han quedat sense oficines d’atenció presencial condemnant a milers de persones majors a enfrontar-se a un caixer automàtic sense saber quin botó tocar, i ‘ni te cuento’ si han de fer les gestions per Internet. Però estos autèntics cafres tenen igual. Són delinqüents morals de primeríssim nivell, un perill social. Però ací estan, amb la cara més dura que el ciment armat, cada dia més rics, cada dia més deshonrats.

Estic dient paraules grosses i no és el meu costum. No diré, com sí que va fer Arturo Pérez-Reverte, que són uns fills de la grandíssima puta, perquè les mares d’eixa carronya no tenen cap culpa d’haver parit el que han parit, però està bé que sapiguem, almenys, que darrere eixos cabells repentinats i eixes corbates de seda, només hi ha una fastigosa rata de séquia. Dit siga, tot això, sense ànim d’insultar.