Dona havia de ser

Alcoy

La meua àvia, natural de La Rambla, Córdoba, va vindre a Alcoi perquè la seua germana anava a ser mare. Va abandonar la seua llar i no puc evitar fer-me la pregunta: ¿Qui va prendre aquella decisió? ¿Ella mateixa? Una reflexió que em fa pensar en tantes situacions, d’abans i d’ara, en les quals les dones carreguem amb el rol de l’obediència.

Dona havia de ser la filla que fa de costat la seua professió per cuidar els seus pares, allargant el paper de cuidadora que ens ve etiquetat des que naixem pràcticament.

Dona havia de ser la mare que pel benestar dels seus fills, organitza, cuida, planifica i carrega amb el pes de la casa i la criança, fins i tot deixant a un costat, l’autocura.

Però també dona havia de ser la víctima que ha de previndre perquè no li facen mal, que ha de mirar a un costat i a altre, que ha de tindre cura de com parla, de a qui mira, de com es maquilla, de com vist per no donar senyals ni raons.

Dona havia de ser l’artista amb data de caducitat que veu com la professió dels focus i la càmera va envellint-la més que els anys.

Dona havia de ser aquella que viu sotmesa a imatges de cossos mal anomenats normatius i de cares que no acusen el pas del temps, i encara ha de donar explicacions per les decisions que pren respecte al seu cos.

Dona havia de ser la cap que ha de demostrar més que els seus companys homes i sotmetre’s al seu discurs condescendent i paternalista.

De dona havia de ser el cos que se sexualitza des de la mateixa infantesa, però que ara a més, veu en la intel·ligència artificial, un aliat molt macabre.

I encara que el paper de la dona és divers, actiu i fonamental per al desenvolupament de la societat en totes les seues vessants, continuem lluitant amb els reptes estructurals i la recerca d’una equitat real.