La pau

Alcoy

Mentre escolten esta columna, en algun lloc d’Iran estan caent bombes. I mentre les bombes cauen, hi ha gent que mor. Famílies, mares, pares… i també xiquetes que simplement estaven a escola.

Fa només uns dies, una escola de xiquetes va quedar reduïda a runes per un atac amb míssils en plena jornada escolar. Centenars de persones van morir, moltes d’elles alumnes que feien classe aquell matí

Parlar de pau no és ingenuïtat, no és woke. És recordar que cada bomba que cau és un fracàs de la humanitat.

Líders de la dreta del Partit Popular i de Vox parlen amb una lleugeresa inquietant sobre l’escalada militar, sobre la necessitat de ser durs, de respondre amb força. La guerra, per a ells, és una idea, és seguidisme d’un boig poderós.

Potser seria diferent si hagueren de mirar als ulls d’una mare que acaba de perdre la seua filla sota un bombardeig..

La valentia, hui, és defensar la pau. Perquè cada bomba que cau és un fracàs de la política. I perquè cap estratègia, cap orgull nacional, cap discurs patriòtic pot justificar la mort de ningú. No hi ha res més covard que defensar la guerra.