Riu en l’esfera

Alcoy

Bon dia! Ja riu en l’esfera la primavera. Feliç Dia dels Músics per a totes i tots. Tinc un conegut pròxim, clarinetista, per a més senyes, que em contava, amb una barreja d’humor i disgust, que quan venen festes molta gent li diu: “Què, ja tens l’instrument preparat?”, com si els músics només tingueren l’instrument a punt quan arriben les festes. Ell contestava que a més de ‘Paquito el Chocolatero’ també podia tocar el concert de clarinet de Mozart, i que per a tocar Mozart hi havia que tindre el clarinet a punt tots els dies, d’una manera permanent.

Ara ja no, per fortuna, però fins fa poc als músics se’ls considerava molt poqueta cosa. Quan anaven amb la seua banda a tocar a qualsevol poble, estaven governats per algun amfitrió que els acollia a casa i els donava de menjar i un llit per a descansar després de passar-se el dia bufant. Als músics, pobrets, se’ls tractava amb commiseració, quasi caritativament. Mon tio, que tocava en ‘El Delirio’, la banda de Gorga, em contava que van anar una volta a tocar a les festes de Planes, i l’amo de la casa on va estar li va soltar un dia, mentre li posaven el dinar a taula: “Què? Paquito, quan has menjat tu un plat de xulles així?” Com si fora Carpanta i vixquera baix d’un pont. Mon tio li va contestar impassible: “Ahir mateix, a ma casa”, per a sorpresa del benefactor, perplexe pel fet que un músic tinguera recursos per a menjar xulles.

Si alguna cosa hi ha del tot insubstituïble a les nostres festes és la música, són els músics. Costa molt imaginar les entrades amb música reproduïda per altaveus. La música és més insustituïble que la fe, perquè la fe s’ha de tindre primer per a poder perdre-la després. Així que considerem els músics, professionals o no, em dona completament igual, autèntics protagonistes de la Nostra Festa, que ja, cridant-nos està.