Anàlisi de la setmana

Barcelona

Cas Quintana

La sentència del cas Quintana no ajudarà a la calma després d’una setmana sorollosa a Gràcia. La sentència no nega el caràcter delictiu de l’acció policial, però no veu provat que els agents acusats fossin els que disparessin. En cas de dubte, no es pot condemnar a ningú. I així ho han fet els jutges. Però aquestes fundades raons de la justícia no sempre són fàcils d’assumir socialment, quan hi ha desproporció entre el poder de l’agressor i la condició de la víctima, entre un cos policial i una ciutadana de peu. Sobretot, en un cas com aquest en què, com la pròpia sentència indica, va funcionar l’esperit policial de cos, i malgrat reconèixer els fets i indemnitzar la víctima, es van fer tots els possibles perquè no es condemnés ningú. Segons sembla als Mossos, el zel en la persecució del delicte no és el mateix quan es tracta de companys. I no és la primera vegada.

Manifestacions a Gràcia

Els aldarulls del barri de Gràcia, després que l’alcaldessa Colau deixés de pagar el lloguer dels okupes, pactat per Trias, tornen a posar una munió de qüestions sobre la taula. L’ús de locals buits, els brots de violència urbana, l’eficàcia i la proporcionalitat policial són qüestions que no es poden obviar. Sorprèn veure una concentració de policies superior al nombre de manifestants i que no es pugui controlar la situació. I amb la qüestió dels okupes, ningú vol destriar el gra de la palla. Hi ha un moviment okupa portador de reivindicacions legítimes, però també hi ha derives violentes injustificables, i, en alguns casos, trames organitzades per treure benefici de les ocupacions. De tot això s’hauria de parlar. I ningú gosa.

El contracte d’arrendament deixa Trias (i a qui el va signar) en situació delicada. Es podria arribar a sostenir que l’Ajuntament pagués lloguer i despeses de l‘anomenat Banc Expropiat per raons d’interès cultural, cívic o social. Però justificar-ho per la previsió certa que el desallotjament dels ocupants ocasionaria disturbis i aldarulls és acceptar un xantatge. I això és inadmissible per part d’un poder públic. I més si és per salvar la imatge en temps electoral.

Jornades del Cercle d'Economia

“Desobeir... no ho sentiran mai conjugat per mi”, va dir el president Puigdemont, ahir al Cercle d’Economia. I va afegir “jo vaig de legalitat en legalitat”, una frase que recordava vells discursos d’Adolfo Suárez. Puigdemont marcava així els límits del procés sobiranista. En una tarda que veuria també l’aparició en les Jornades de Sitges per primera vegada de les noves forces polítiques. Pablo Iglesias, probablement cohibit per actuar en territori apatxe, no va ser ell. Va oblidar la seva habilitat retòrica per llegir un discurs econòmic consistent però sense ànima, de ruptura amb les polítiques d’austeritat. Probablement pretenia guanyar-se el respecte d’un empresariat que mai el veurà com un dels seus. Ada Colau, en canvi, fidel al seu estil, venia model Barcelona –amb la imatge de Pasqual Maragall com a referent històric- i demanava la implicació de tothom. Són les ciutats el lloc adequat per afrontar moltes de les fractures del nostre temps.